Quan hom observa l'univers i es posa a pensar sobre la seva immensitat, sobre els milions d'anys de la seva formació, sobre la seva bellesa i la seva harmonia... fàcilement es pregunta per què? Quin sentit té aquesta tota aquesta sobreabundància d'espai, de matèria, de temps... Només en pot tenir un: Déu ha creat tot el que existeix per tal de manifestar cap a fora tota la seva plenitud de vida, per tal de fer partícip a la seva obra de la seva magnificència, per tal, sobretot, de donar vida a un ésser que admirant tot això pugui reconèixer-lo, estimar-lo i entrar en comunió amb Ell mateix. L'home és aquest ésser, el que recull el sentit de la creació, el qui fet a imatge nostra, semblant a nosaltres, com diu el llibre del Gènesi, es capaç de fer de senyor de la creació, de posar nom a totes les coses, de descobrir-ne el sentit. Déu que creà l'home a la seva imatge, que el creà a imatge de Déu; que creà l'home i la dona i que els beneí, ofereix tota la creació a la nineta dels seus ulls i posa tota la creació al seu servei. Aquest és l'ordre que Déu ha volgut des del principi, l'ordre amb què Déu ha planificat la seva obra, l'ordre a través del qual l'home i la dona poden reconèixer què vol dir haver estat fets a imatge i semblança del seu creador: en definitiva, l'ordre des del que poden reconèixer Déu com el seu Déu, el seu Creador i els seu Senyor. Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia. Tot quedà fet segons el pla de Déu: tot podia entrar ja en el repòs de Déu, en aquell estat on es reconeix Déu com a Déu i on tot resta en el lloc que li correspon; on tot eleva un cant de lloança per l'obra meravellosa d'haver vingut a l'existència. Així foren els orígens del cel i de la terra quan Déu els creà. Després les coses canviarien, fins a arribar al punt on, les persones anomenades religioses, les que més haurien hagut de veure aquest ordre inserit en la creació o haurien hagut de ser motiu i exemple perquè els altres descobrissin també aquesta harmonia per elevar un cant de lloança al seu creador; les persones més religioses, dic, es tronessin les més falses i hipòcrites -com els fariseus i els mestres de la Llei de l'Evangeli- i enlloc d'honrar Déu des del fons del cor fossin objecte d'aquestes paraules tan dures de Jesús: Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de
mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són
preceptes humans. L'home, creat a imatge i semblança de Déu, per poder oferir a Déu, lliurement i voluntària, l'adoració profunda del seu cor, pot acabar sent com un sepulcre emblanquinat, bell des de fora però hostatjant la mort dins del seu cor: aparença de vida que té marcida la seva font. Mirem, doncs, de no treure valor a la paraula de Déu!
dimarts, 10 de febrer del 2015
dilluns, 9 de febrer del 2015
DILLUNS DE LA SETMANA V DURANT L'ANY / I
Comencem avui la lectura del llibre del Gènesi, que en els sues primers capítols ens ofereix el relat de la creació. El món, la natura, la realitat que ens envolta i nosaltres mateixos, sempre han estat i són objecte de la reflexió humana i des de molts punts de vista diversos i complementaris alhora, s'ha intentat donar resposta als interrogants que aquesta reflexió genera. La ciència antiga i moderna ho fa amb els seus mètodes, els primers capítols del llibre del Gènesi, amb un altre mètode. L'objectiu d'aquestes primeres paraules de la Bíblia no és tant fer una descripció acurada de l'evolució cosmològica, quant donar una lectura creient al fet mateix de l'existència d'aquest món que ens circumda i del que en formem part integrant. I la lectura que en fa és d'una bellesa extraordinària. Jugant amb el símil de la setmana i de la seva distribució en set dies, ens presenta un Déu que, amb la seva paraula performativa, fa sorgir tot allò que existeix i que té cura de tot allò que les seves mans han creat. La paraula de Déu es performativa perquè no hi ha cap distància entre el que diu i el que fa: Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum existí. La nostra paraula no sempre és així; el nostre dir no equival al nostre fer. Algunes vegades sí: per exemple, quan el sacerdot dins la celebració eucarística diu amb el pa a les mans: això és el meu cos; aleshores, per la paraula humana del sacerdot, el pa esdevé el cos de Crist, sense mediar-hi cap distància. Així mateix es com crea Déu. I la bellesa del relatat s'expressa encara en la manera segons la qual van apareixent les diferents realitats: la llum, el firmament, les aigües i la terra ferma, les plantes i els arbres del bosc, el sol i la lluna... tot va apareixent configurant un cosmos ordenat que venç el caos buit i sense cap ordre al que se sobreposa. La creació, així expressada, es la narració de la gesta de Déu que fa venir a l'existència totes les realitats; fent-les venir, les col·loca en un ordre, creant un cosmos; i donant-los realitat les fa al mateix temps bones. Déu ho veié, i era bo. El missatge del Gènesi és clar: no es preocupa de com han vingut les coses en aquest món (del seu ordre dins l'evolució multisecular del nostre univers), sinó de subratllar que és Déu qui, per la seva Paraula, crea i, per tant, tot depèn en darrer terme d'ell; i que tot allò que crea es bo de debò i configura un cosmos, un ordre, un espai on l'home podrà habitar, desenvolupar-se i, si ho vol, entrar en comunió amb Déu mateix. Per això no ens ha d'estranyar que quan Déu es va fer home en Jesucrist, la gent, quan el reconeixien, li portessin en lliteres els malalts demanant-li ni que fos tocar-li la borla del mantell.
diumenge, 8 de febrer del 2015
DIUMENGE V DURANT L'ANY / Cicle B
L'Evangeli d'aquest diumenge ens presenta una jornada de Jesús. Segurament una jornada com moltes altres de les que transcorregué el Senyor durant el seu pas per aquesta terra: visita a la sinagoga per ensenyar-hi, visita a la casa d'algú, guaricions cap al capvespre, pregària de bon matí, quan encara era fosc, sortir a predicar, un cop acabada la pregària. Les lectures d'avui, també ens presenten una altra jornada, la de Job, que somers en el sofriment només veu com els seus dies s'escolen sense experimentar cap moment de felicitat. Però a mi m'ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em
donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan
serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la
matinada. També a Jesús li tocarà fer aquesta experiència del dolor lacerant i punyent, especialment els darrers dies de la seva vida. Altrament, com hauria un home com Job pogut esperar en la seva salvació si el Déu fet home no s'hagués fet seva fins al moll de l'os l'experiència del patiment i del dolor? En efecte, Jesús demostrà al llarg de tota la seva vida que no era gens aliè al misteri del sofriment dels homes, ni al seu ni al dels altres. Venint a fer la voluntat del Pare, assumint un cos, assumí totes les conseqüències que això comportava i entrà de ple en el misteri de l'home, provant en el seu cos, com el nostre, la fatiga i el cansament, la fam i la set, i també el turment i la mort. Vivint coherentment la seva realitat humana, també es feu proper al patiment dels altres: l'Evangeli d'avui ens parla de la seva visita a la casa de Pere on guarí la seva sogra, malalta al llit amb febre, la qual, un cop guarida, es posà a servir-los a taula; afegeix, encara, que quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia
aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses
malalties. L'Evangeli de Jesús, aquell per qui Pau està disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part, porta la salvació fins al punt d'arribar a guarir les malalties corporals. I aquest Evangeli és el que Jesús predica, una predicació que coincideix amb la missió de Jesús a la terra i de la qual en té plena consciència: "també hi predicaré, que aquesta és la meva missió". I aquesta consciencia d'on li ve? Li ve de la font bàsica del seu aliment: la pregària. La jornada de Jesús no es redueix a la guarició i a la predicació: al contrari, la jornada de Jesús té com a fonament la pregària, de bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. L'inici de la seva jornada i, per tant, el punt on la recolza, la seva base, el seu fonament, és la pregària en la solitud de la nit que apunta cap a l'alba. Un pregària confiada, serena, que cerca de mantenir el diàleg amb el Pare per descobrir i desgranar quina és la seva voluntat. Sense aquest diàleg profund amb el Pare, Jesús no podria tenir consciència que la seva vida era una missió: la missió de portar la bona nova a tots els homes del seu alliberament, de la seva salvació, de la voluntat de Déu d'incorporal-los al misteri de la filiació divina, al misteri de la seva mateixa vida de plenitud.
Comentari Patrístic
Dels sermons de sant Pere Crisòleg, bisbe (Leccionari de Montserrat)
Dels sermons de sant Pere Crisòleg, bisbe (Leccionari de Montserrat)
¿Sabeu
què fou allò que mogué el Crist a entrar a casa de Pere? No, certament, el
desig d’asseure’s a taula, sinó el d’alleujar una malalta que jeia en el llit
del dolor. Ni tampoc la necessitat de prendre aliment, sinó l’ocasió de guarir
una malaltia. Es tractava d’exercir el seu poder diví, no de prendre part en la
fastuositat d’un banquet. A casa de Pere no es tastaven vins, es vessaven
llàgrimes. Per això el Crist hi entrà no a ser obsequiat amb un àpat esplèndid,
sinó a retornar la salut i la vida. Déu busca els homes, no les coses dels
homes. Desitja atorgar béns celestials, no aspira a obtenir els de la terra. És
clar, per tant, que el Crist ha vingut a acollir-nos a nosaltres, no a pidolar
les nostres coses.
En
arribar Jesús a casa de Pere, la sogra de Simó era al llit amb febre. El
Crist entra a casa de Pere i va de dret allà on cal la seva presència. No
s’atura a mirar la categoria del domicili, ni l’afluència de gent; no s’atura
en salutacions cerimonioses, no es preocupa per la presència dels familiars; no
para esment als preparatius que hom havia fet per a rebre’l dignament; escolta
solament els gemecs de la malalta, es fixa tan sols en l’ardor de la febre. Veu
que es tracta d’un cas desesperat i hi aplica immediatament el poder de la seva
divinitat; no s’asseu a la taula per rebre un obsequi humà fins que la dona
malalta s’ha aixecat a les coses divines. Jesús li va donar la mà, i la va
fer llevar. La febre li desaparegué. Veieu la manera de procedir de Jesús:
pren la mà de la malalta i cessa la febre, desapareix la malaltia només per la
presència del metge; la mort no té accés allà on el donador de la vida acaba
d’entrar.
Al
vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i endimoniats.
Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta, i ell va curar molts malalts de
diverses malalties i va treure molts dimonis. El vespre és el captard d’aquest
món, el foscant de la llum dels temps. Passada ja la tarda, ve el restaurador
de la llum, per introduir-nos en el dia perdurable als qui venim de la nit
secular del paganisme.
Al
vespre, això és, al final dels temps, és quan la preocupació dels apòstols,
piadosa i gran, ens ofereix, a nosaltres, els pagans, a Déu; i surten expulsats
els dimonis que ens imposaven el culte dels ídols. Perquè, en viure en la
ignorància del Déu veritable i únic, ens lliuràvem al servei d’incomptables
divinitats falses en una esclavitud sacrílega i nefasta.
Perquè
el Crist ja no ve ara a nosaltres visiblement amb el seu cos, per això ens ve
en la seva paraula, ja que la fe ve de la predicació, i la predicació, de la
paraula del Crist. I la fe ens alliberà de la servitud del dimoni i féu que
els dimonis mateixos, que abans eren cruels dominadors, passessin a ser els
nostres captius, que podem, sempre que ho vulguem, turmentar amb les nostres
pròpies mans. Germans, tot rau en el fet que la infidelitat no ens torni a
sotmetre al seu esclavatge, i que, en canvi, posem en mans de Déu les nostres
persones i les nostres accions, i, lliurant-nos al Pare, confiem en Déu;
perquè, com a Déu, regeix el temps dels homes; com a Pare, dirigeix les accions
dels seus fills, i com a Senyor, no deixa de preocupar-se per la seva família.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)