EL SAGRAT COR DE JESÚS

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 
 

Cada vegada que ens disposem a fer un ascens a una muntanya sabem que ens cansarem: mentre pugem ens sentirem fatigats. I el cansament i la fatiga provoquen set. I aquesta set, fruit del cansament que ens produeix anar costa amunt, s’apaga amb un bon glop d’aigua.

Semblantment passa amb la vida: caminar per la vida causa fatiga i cansament. Hi ha, però, molts tipus de cansaments.

Hi ha qui experimenta el cansament de la pròpia desorientació. Qui, inquiet de cor, es rebel·la contra tot, va contra tot i tasta en el fons del seu cor el sense sentit de l’existència, el seu absurd: naixem per morir passant per patiments i fatigues. I això produeix cansament i, amb el cansament, set: set de sentit, set de comprensió, set de pacificació.

Hi ha qui des del seu egoisme, des del tancament del seu cor, oprimeix els altres: La maldat que fa néixer en el seu cor s’escampa esclafant els altres. He de pensar que també aquest, potser algun dia, experimenti el cansament i la fatiga d’obrar d’acord amb el mal; que es cansi d’esclafar i oprimir els altres i que tingui set de bé. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança.

Però la majoria de les persones que habiten aquest planeta que anomenem Terra, experimenten el cansament  i la fatiga de l’opressió que exerceixen tant el pas de la vida mateixa com el mal que els fan alguns sobre ells. Llevar-se cada dia sense horitzó; viure en el marc d’estructures injustes que impedeixen exercir el dret al treball just i remunerat, a la vivenda, a l’educació dels fills, el dret a la pròpia dignitat en una paraula; viure sota la mirada envejosa, la crítica injusta, la calúmnia maliciosa...  tot plegat és font de molta fatiga i cansament. I la fatiga i el cansament, com e el cas de l’ascensió al pic d’una muntanya, produeixen set.

Qui pot apagar aquesta set? L’aigua... quina aigua? Certament no l’apaguen ni les drogues, ni els vicis, ni aferrar-se a la pròpia maldat, amb què molts proven de satisfer la seva set. On es pot trobar una aigua que apagui aquesta set? El profeta Osees ve a ajudar-nos: “Quan Israel era un noi, me'l vaig estimar: com a fill, el vaig cridar que vingués de l'Egipte. Jo mateix he ensenyat Efraïm a caminar i l'agafava pels braços, però no heu volgut reconèixer que jo els conduïa amb suavitat, que els estirava amb llaços d'amor. Feia com els qui prenen un infantó i se l'acosten a la cara, o m'inclinava per donar-los l'aliment”. Ens cansem i estem fatigats perquè no volem reconèixer que des de la nostra més tendra infància hem estat conduïts amb suavitat per aquell qui ens ha creat: “Jo sóc Déu, i no un home, sóc el Sant present dintre teu”. I per recordar-nos que hem sortit de les mans de Déu, Jesús un dia es posà dret i cridà: “Si algú té set que vingui a mi i que begui”. Si algú té set... no és precisament això el que tenim: set? Set de pau, set de sentit, set de comprensió, set de ser estimats... Si un dia Jesús es posà dret per dir això, el seu darrer dia entre nosaltres el van posar dret, dalt d’una creu, i va ser ell qui va exclamar: “Tinc set”. A la creu, amb aquest clam, mostrava definitivament que havia assumit tot el cansament i la fatiga d’aquest món, que l’havia assumit per transfigurar-lo definitivament gràcies a l’amor del seu cor per tots nosaltres, que mostrava lliurant la seva vida també de manera definitiva. Per això, per haver experimentat la nostra set, per haver-se-la fet tota seva, les seves paraules: “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats: jo us faré reposar”, no només són vertaderes sinó que són del tot fidedignes. Perquè Jesús és Déu que s’ha fet home, podem acostar-nos a ell amb tota la nostra set, les nostres fatigues i el nostre cansament, que ens farà reposar i saciarà la nostra set estrenyent-nos amb llaços d’amor.

DILLUNS DE LA SETMANA II DE PASQUA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 
 

Comença avui la lectura del diàleg de Jesús amb Nicodem: Hi havia un fariseu que es deia Nicodem, un dels principals dels jueus. Nicodem serà, junt a Josep d'Arimatea, qui donarà sepultura a Jesús. Aquest diàleg ,que ocupa un llarg fragment de l'Evangeli de Joan, s'ha de llegir des de la llum que ve de la resurrecció de Jesús i, per això, l'Església ens el fa proclamar en aquets primers dies del temps pasqual. A l'afirmació mesurada fins i tot massa educada de Nicodem -Rabí, sabem que sou un mestre enviat per Déu, perquè els miracles que vós feu no els podria fer ningú si no tingués Déu amb ell- Jesús contesta amb una afirmació  tan categòrica i com provocadora alhora: Et dic amb tota veritat que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de dalt. L'autoritat de Jesús és palesa no només en aquestes paraules. Nicodem l'ha reconegut com a Rabí i mestre enviat per Déu. Per això també ha d'acceptar aquesta resposta de Jesús com un ensenyament del Mestre: Et dic amb tota veritat. Però què afirma Jesús? Diu que sense néixer de dalt, ningú no podrà veure el Regne de Dalt. Néixer de dalt.... què vol dir? Més encara `-com recorda Nicodem- com pot néixer un home ja vell? És evident que Jesús no vol dir que hagi de  tornar a les entranyes de la mare. A quin naixement s'està referint el mestre, l'autoritat del qual no ve posada en dubte per Nicodem. Remarquem aquest punt: Si nosaltres pel carrer ens trobéssim un individu que ens digués que cal néixer de dalt, potser alguns aixecarien la vista per veure des d'on caldria néixer; la majoria, de ben segur, ens allunyaríem de l'individu en qüestió deixant-lo per boig. Aquest no és el cas de l'encontre entre Nicodem i Jesús (ni ha de ser el cas de nosaltres quan escoltem aquesta paraula evangèlica). Nicodem -com hauríem de fer nosaltres- reconeix l'autoritat de Jesús: per a ell és un Mestre enviat per Déu que ha de tenir Déu amb ell per fer les obres que fa. I, si Nicodem reconeix Jesús com a Mestre, aquesta paraula de Jesús sobre néixer de dalt ha de tenir un sentit diferent del que les paraules literalment signifiquen. Jesús continua: Et dic amb tota veritat que ningú no podrà entrar al Regne de Déu sense haver nascut de l'aigua i de l'Esperit. Dues sentències que comparteixen la primera part però que difereixen en la segona. Entrar i veure vénen a significar el mateix, perquè el Regne de Déu no és un lloc on es pugui distingir veure'l d'entrar-hi, com passà amb Moisès que veié de lluny la terra promesa però no hi entrà. No essent el Regne de Déu un espai, entrar i veure'l són equivalents perquè ambdós signifiquen viure-hi, ésser-hi present, formar-hi part. Si entrar i veure, en aquest cas són equivalents, aleshores néixer de dalt ha de ser equivalent a haver nascut de l'aigua i de l'Esperit. Sense la llum de Pasqua aquest text encara es torna més incomprensible. Néixer de dalt, néixer de l'aigua, néixer de l'Esperit... El naixement a què ens invita Jesús per entrar a formar part del Regne és un nou naixement, diferent d'aquell pel que venim al món. És el naixement que es produeix amb la recepció del do de l'Esperit de Jesús, de l'Esperit Sant. Aquest do que rebem pel baptisme, quan l'aigua esdevé sagrament de salvació, és el do que Jesús va oferir quan expirà a la creu i per això ve de dalt: és a dir, ve de dalt perquè prové de Déu, com el seu Esperit que és, i perquè ens el donà Crist en morir dalt de la creu. Néixer de dalt vol dir néixer de l'Esperit o, més ben dit, deixar que l'Esperit realitzi en nosaltres un naixement a una vida nova, la vida del Crist ressuscitat. No t'estranyis si et dic que heu de néixer de nou. Jesús insisteix: cal néixer de nou i, aquest naixement, només el pot realitzar l'Esperit, que habita en nosaltres. És l'Esperit qui ens farà degustar les coses de Déu, les seves promeses, la novetat i la frescor de l'Evangeli. Néixer de l'Esperit, d'aquesta manera, vol dir entrar a formar part del Regne de Déu.

DIUMENGE II DE PASQUA: OCTAVA DE PASQUA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 
 

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Tant en una ocasió com en l’altra, Jesús entra en una casa, es posa al mig dels deixebles i els dóna la seva pau. Després de la desfeta, de l’abandó, de la traïció, la presència renovada de Jesús ressuscitat, vencedor de la mort, enmig dels deixebles és el fruit més clar de l’amor invencible de Déu per nosaltres: Jesús és enmig nostre. És amb nosaltres, tant els dies de les seves primeres aparicions als deixebles com també en els nostres dies. És enmig nostre i ens ofereix la seva pau. Reconèixer aquesta presència del Senyor ressuscitat enmig de les nostres comunitats és potser allò que més ens costa. La invitació a ser creient, que Jesús feia a Tomàs, també avui se’ns fa del tot actual. I és que, només quan sapiguem reconèixer la presència de Jesús en la nostra vida, enmig de les nostres comunitats, en l’Església; només quan sapiguem reconèixer des del fons del nostre cor la seva presència enmig nostre, la nostra vida podrà canviar, podrà transformar-se, podrà ser una vida en el Crist. Una vida que venci el món, perquè: qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Mirem-ho d’una altra manera: com podem ser i dir-nos cristians si, des de la fe, no prenem consciència de la presència de Jesús ressuscitat enmig nostre? La vida en Crist, no és fruit de viure en comunió amb Crist? El baptisme no ens incorpora a Crist? L’eucaristia no és comunió amb el cos i la sang de Crist? El do de la presència de Crist en les nostres vides, en les nostres comunitats, en l’Església és el fruit més gran que ens ha donat el Senyor per caminar per aquest món... i també per a viure en l’altre. Per què, de fet, què farem quan, després de passar d’aquest món, esclati en nosaltres la vida nova de què ja ara som portadors, sinó viure definitivament i plena a la presència del Senyor, viure definitivament i plena la comunió que ja ara ens ofereix? Si després de la nostra mort ja no seran necessaris els sagraments, les predicacions, l’esforç i el treball, perquè l’única cosa que comptarà serà viure de la sobreabundància de la plenitud de Déu per la comunió plena i perfecta de la nostra vida amb la del Senyor, vol dir que també ara, en el nostre camí on són necessaris els sagraments, les ensenyances i l’esforç, viure conscients de la presència del Senyor enmig de les nostres vides, que ens ofereix la seva pau i ens invita a viure en ell, és també allò que ha de comptar més en la nostra vida, allò que hem de desitjar més que l’aigua en temps de sequera. Acollim al fons del nostre cor la pau que ens ofereix el Senyor ressuscitat, perquè ens pacifiqui de soca-rel i ens permeti reconèixer-lo present enmig nostre al llarg de tot aquest dia i al llarg de tota la nostra vida, perquè també nosaltres puguem cantar sincerament: Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos i celebrem-lo. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen.

Comentari Patrístic

Dels sermons de sant Pere Crisòleg, bisbe
(Leccionari de Montserrat)

Per què Tomàs cerca d’aquesta manera unes proves per a la seva fe? ¿Per què discuteix amb tanta duresa el ressuscitat que ha sofert la passió amb tant d’amor? Per què la mà del deixeble vol colpir novament aquest costat obert per la llança del soldat?
Per què, només tu, Tomàs, demanes que et siguin presentades les ferides com a proves de la teva fe?
El vostre amor, germans, s’hauria estimat més que després de la resurrecció del Senyor no hagués quedat cap dubte a ningú. Però Tomàs portava no solament la incertesa del seu cor sinó també la de tots els homes. I, com que havia de predicar la Resurrecció a les nacions, cercava, com un bon obrer, sobre què havia de fonamentar un misteri que demana tanta fe. I el Senyor mostra a tots els apòstols allò que Tomàs havia demanat tan tard. Jesús ve i els mostra les mans i el costat. En efecte, aquell qui entrava mentre les portes eren tancades, els deixebles el podien prendre per un esperit sinó els hagués pogut mostrar allò que el caracteritzava, les ferides, signe de la seva passió.
De seguida va a Tomàs i li diu: Porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Que les ferides que tu tornes a obrir, deixin pas a la fe arreu de l’univers, elles que han vessat ja l’aigua del baptisme i la sang del rescat. Tomàs respongué: Senyor meu i Déu meu.
Que ningú no sigui més incrèdul, sinó creient. Tomàs manifesta i proclama que aquell no és només un cos humà sinó que, per la passió del seu cos de carn, el Crist és Déu i Senyor. És veritablement Déu el qui surt vivent de la mort i ressuscita de la seva ferida.

 

DISSABTE DE L'OCTAVA DE PASQUA

Trobareu les lectures a:

 

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

 

Les aparicions de Jesús ressuscitat a les dones i als deixebles miren fonamentalment a dues coses: a donar crèdit del que Déu ha fet amb Jesús per enfortir la fe dels deixebles i a enviar els deixebles a predicar la Bona Nova de l'Evangeli. És el que ens diuen avui les lectures de la missa: Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit i Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. L'experiència de la resurrecció de Jesús que fan els apòstols i deixebles després de la Pasqua és tan forta, deixa una impressió tan clara en qui la viu, que hom no pot deixar de dir el que ha vist i sentit sense deixar de ser el que és. Es tracta d'una experiència transformadora: Pere i Joan no només han guarit un invàlid sinó que, de cop i volta, ells que són uns pescadors, s'enfronten als dirigents del seu poble amb eloqüència i valentia. En aquells dies, veient el sanedrí amb quina valentia s'explicaven Pere i Joan, que eren homes del poble i sense lletres, en quedaven estranyats. De la negació, la por i la covardia, a la predicació pública, el coratge i la valentia, continuant essent pescadors. Pescadors simples que reben una missió nova: ser pescadors d'homes, Simó que esdevé Pere. Aquests deixebles, transfigurats de la incredulitat a la fe -Jesús s'aparegué als onze i els va retreure la falta de fe i la duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat-, aquests mateixos deixebles, que d'esporuguits han passat a ser valents, són aquells en qui es basa la nostra fe. Nosaltres creiem perquè hem sentit uns que han sentit que van sentir.... fins arribar a uns que van sentir la predicació d'aquests mateixos deixebles. La cadena de la predicació i de la fe que se'n deriva. Per això no només calia enfortir la fe dels primers deixebles sinó enviar-los a predicar. Més ben dit, calia enrobustir la seva fe per poder-los enviar a predicar la Bona Nova de l'Evangeli. Què haurien pogut predicar si no haguessin viscut l'experiència de Jesús ressuscitat?  Jesús ressuscitat s'aparegué primer a Maria Magdalena. Maria ho anà a comunicar als qui havien conviscut amb Jesús, i que ara ploraven la seva mort. Maria Magdalena és la primera d'aquests deixebles i el seu prototip: experimenta Jesús ressuscitat (després dels seus moments de confusió i de resistència) per sortir corrents a anunciar-ho als deixebles, a tots aquells que havien conviscut amb el Senyor. Que Jesús estigui viu i visqui una vida nova és l'anunci més important que cal fer a tots els seus deixebles, a tots els homes. Aquesta és la Bona Nova de l'Evangeli: Jesús viu! I la vida nova que ara posseeix la vol compartir amb nosaltres, ens en vol fer partícips. Si Jesús no hagués ressuscitat tota esperança de l'home s'estroncaria perquè acabaria xocant amb el sofriment, el dolor i la mort; amb el pecat i la injustícia. Ressuscitant Jesús, Déu ha ancorat definitivament l'esperança humana d'una vida sense dolor, mort o patiment: per això cal sortir a anunciar-ho, a predicar-ho. L'home en Jesús té esperança. L'absurd de la mort no ha vençut. Aquest és el motor transformador del món: sense aquest motor, qui pot destruir la mort? Sense la fe, que sorgeix de l'experiència real d'haver-se trobat amb el Senyor ressuscitat, la predicació esdevé sense horitzó i el missatge es desvirtua. Amb la força de la fe, la predicació es converteix en testimoni del Regne que ja és enmig nostre.

DIVENDRES DE L'OCTAVA DE PASQUA

Trobareu les lectures a:

 

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

 

En totes les circumstàncies, el cor del missatge cristià es manté ferm i clar des dels inicis: Sapigueu, vosaltres i tot el poble d'Israel, que aquest home, el teniu sa davant vostre pel poder del nom de Jesucrist, el Natzarè. Vosaltres el vau clavar a la creu, però Déu el va ressuscitar d'entre els morts. Ell és "la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat, i ara corona l'edifici". La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos. Jesús de Natzaret fou mort a la creu, Déu l'ha ressuscitat i l'ha constituït únic salvador de tots els homes i la prova d'aquesta unicitat és que aquell invàlid que Pere i Joan han curat ho han fet en el nom de Jesús. Jesús salva sembrant vida nova entre els seus deixebles; una vida nova que és la seva mateixa vida que ha donat per nosaltres i que la dóna perquè en visquem. Una vida que ofereix horitzons nous, sentit nou, sentit de plenitud, de completesa. El deixebles es trobaven plegats. Simó Pere els digué: «Me'n vaig a pescar». Els altres li responen: «Nosaltres també hi venim». Sortiren tots i pujaren a la barca, però aquella nit no pescaren res. Ni la reunió dels deixebles, sense Jesús, és capaç de donar fruit. La pesa no és exitosa i malgrat que es trobin plegats el desànim s'apodera d'ells. La resposta a la pregunta de Jesús, quan encara no és reconegut, Nois, no teniu res per a menjar? [Li contestaren: «No»], constata aquest desànim infructuós, aquesta mancança de sentit, de nord, de rumb. Quants homes i dones avui es troben en aquesta situació: desconeixedors de Jesús, sense haver-ne fet cap experiència, troben la vida sense cap mena de gust, sens cap mena de sabor. Però Jesús es fa present, de manera irrecognoscible certament, però present: es presentà enmig d'aquell grup d'homes desesperats i n'hi ha prou amb la seva paraula per capgirar la situació, aquella mateixa paraula amb què havia obert els ulls al cec de naixement o havia fet caminar el paralític durant la seva vida. Ara és aquesta paraula la que adreça als deixebles per ordenar-los: Tireu la xarxa a la dreta de la barca, i pescareu. Aquesta paraula salvadora, susceptible d'ésser reconeguda com a redemptora, ara és obeïda pels deixebles i, com a conseqüència, genera fruits. Ho feren així, i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia. Però aquesta paraula, que va adreçada a tothom, és alhora capaç de revelar qui la diu, de ser portadora de la identitat de qui l'expressa. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere sentí aquestes paraules, es posà la roba que s'havia tret i es llançà a l'aigua. (...) Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era; ja ho sabien que era el Senyor. I qui reconeix Jesús per allò que és, no es queda amb les mans creuades, sinó que es disposa a viure en el seu cor, el Regne de les benaurances i a comunicar-les als seus germans. Qui escolta Jesús, la seva veu, i el confessa com al seu Senyor i Salvador, s'omple de la seva pau i de la joia que neix i brolla del fons del seu cor, aquella pau  i aquella joia que conduiren Pere i Joan a guarir aquell paralític; aquella pau i aquella joia del cor que ens han de fer comunicar als nostres germans que Jesús ha ressuscitat per nosaltres per ser el nostre salvador.

DIJOUS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Aquests dies aquest programa no funciona massa bé i no me deixa carregar els comentaris. Esepro que avui ho permeti.

 

Trobareu les lectures a:

 

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

 

Els textos dels trobaments dels deixebles amb Jesús ressuscitat que anem llegint al llarg d'aquesta setmana de Pasqua, d'aquesta octava que representa un sol dia, el dia de la resurrecció de Jesús, aquests textos -deia- són sempre sorprenents. Jesús s'apareix als deixebles, que solen trobar-se normalment molt desanimats, gens predisposats a creure en resurreccions i totalment desmemoriats de les paraules de Jesús, en en situacions ben ordinàries: mentre caminen, mentre pesquen, al sepulcre...  El desànim, la poca predisposició a creure i l'oblit de Jesús, són per a nosaltres tant importants com les aparicions mateixes del Ressuscitat. Per què? Perquè, si la resurrecció fos una mera fantasia, una invenció com diuen alguns, els evangelistes no s'haurien pres la molèstia de narrar l'estat dels deixebles, tan poc propens a acceptar-la. Dit d'una altra manera: si la resurrecció de Jesús fos fruit de la imaginació dels deixebles, posats a imaginar, els narradors de l'Evangeli s'haurien inventat també aquests relats i, posats a inventar, de ben segur que haurien inventat uns deixebles molt espiritualitzats, propensos a creue tota intervenció sobrenatural i extraordinària, com passa en algunes narracions dels evangelis apòcrifs i entre alguns fundadors de sectes pseudo-cristianes, especialment d'Amèrica del Nord. En canvi, no és així en els Evangelis canònics. Els deixebles continuen tan rudes i simples com sempre, homes i dones de peus a terra que no es deixen enganyar ni convèncer fàcilment. El fragment de Lluc que llegim avui no s'escapa d'aquesta lògica. En aquell temps, els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Amb molt poca facilitat, creuen: tot i estar parlant de com havien reconegut Jesús quan els havia parlat el pa, quan es troben amb ell creuen veure un fantasma. Incrèduls? Reticents? Sort en tenim: és una manera indirecta d'assegurar-nos que la resurrecció de Jesús fou real. Si el més reticents acaben creient, també -pel seu testimoni i per la predicació de la seva paraula- podem acabar creient nosaltres. Aquesta és, precisament, la intenció dels evangelistes: anunciar-nos que Jesús, el Fill de Déu, que va ser mort, realment ha ressuscitat i ens invita a creure en ell. El Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob, Déu dels nostres pares, ha glorificat Jesús, el seu Servent, que vosaltres vau entregar i vau negar, quan Pilat creia que l'havia de deixar lliure. Ell era l'innocent i el sant, però vosaltres el vau negar i vau demanar a Pilat que us indultés un assassí, mentre matàveu el qui ens obre el camí de la vida. Però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts. Nosaltres en som testimonis. I per fer-ho, ens ofereix el testimoni dels deixebles, homes durs d'orella, que, però, acaben creient en Jesús i donant la seva vida per ell a imitació del Mestre. Israelites, per què ens mireu així tan estranyats? Us penseu que és pel nostre propi poder o per la nostra santedat que hem fet caminar aquest home? (...) Per la fe en el seu nom, Jesús ha restablert aquest home que teniu al davant i que tots coneixeu; sí, aquesta fe l'ha curat, tal com vosaltres podeu comprovar. La fe en Jesús a més de fer meravelles, sobretot és font de joia i alegria, perquè és font d'alliberament i de llibertat plena: de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho. És en aquestes circumstàncies que el testimoni de les Escriptures esdevé cabdal: el procés de Jesús havia estat anunciat. Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis. Déu és fidel a la seva paraula: ho fou, ho ha estat i, per tant, ho serà. Refiats d'aquests testimons (escriptura i experiència de Jesús ressuscitat) i els deixebles es converteixen en apòstols de Jesús i del seu Evangeli. Pere aleshores es dirigí al poble amb aquestes paraules. Per això la nostra fe és apostòlica, com diem al Credo. Vivim, però, aquesta fe que professem,  apostòlicament? Portem l'anunci del Regne de Déu, fet present en Crist ressuscitat, als nostres germans i contemporanis?

DILLUNS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

 
Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: escolteu bé i sapigueu això que us dic: Jesús de Natzaret era un home que Déu acredità davant vostre obrant entre vosaltres, per mà d'ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou.   Pere s'adreça als homes de Judea d'aquesta manera. Els recorda allò que tots ja saben però que sembla que havien oblidat, ell inclòs: Jesús de Natzaret havia passat fent el bé entre els seus contemporanis i tots havien estat testimonis dels prodigis, miracles i senyals que Déu havia obrat per mitjà d'ell. Tot i així, el van trair i el van crucificar fins a la seva mort. L'havien conegut, havien admirat els seus prodigis, havien menjat del pa i dels peixos que ell havia multiplicat, havien escoltat les seves paraules plenes d'autoritat, l'havien aclamat com a rei quan entrà a Jerusalem i, malgrat tot, l'havien lliurat per crucificar-lo. Misteriosament, també d'aquesta manera tan tràgica es complia el designi de Déu: d'acord amb la decisió que Déu havia pres i coneixia per endavant, Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. A la mort real de Jesús, al seu patiment i al seu dolor, assumit plenament per nosaltres, Déu corresponia amb la seva resurrecció, tal com anunciaven les escriptures. Però Déu l'ha ressuscitat i l'ha alliberat dels llaços de la mort, que de cap manera no podia retenir-lo captiu. La resurrecció de Jesús ha corroborat definitivament la promesa que Déu havia fet al seu poble. Des d'aleshores, Déu ha fet seva definitivament la sort de la humanitat i aquesta ha quedat definitivament incorporada en el si de Déu. Per això la gran salutació pasqual de Jesús a les dones continua ressonant per a tots nosaltres: Jesús els digué: "Déu vos guard. No tingueu por". Déu ens guarda definitivament, Déu està en nosaltres definitivament, Déu ha assumit la condició humana una vegada per sempre. Per això no hem de tenir por: por, de què? Si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra, es pregunta sant Pau.  No tenir por és l'actitud  dels autèntics deixebles, dels qui s'han confiat plenament en el seu Senyor. Per arribar a aquesta confiança absoluta i plena, calia passar però per la creu. En efecte, els deixebles d'abans de la creu semblaven valents però eren porucs i febles: Pere recordarà sempre les seves negacions d'abans de la creu. Només després de participar de la força de la resurrecció pel do de l'Esperit, els deixebles abandonaran la por i experimentaran una força nova que els farà ser valents per anunciar la bona nova a tot el món. El Pere que nega ara es converteix en e el Pere que és capç de posar-se dret davant la gent i alçant la veu confessar la glorificació de Jesús el Fill de Déu: Aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l'ha glorificat, ha rebut del Pare l'Esperit Sant com estava promès, i l'ha donat amb profusió. Aquesta és la novetat que ve de l'Esperit: la força que regenera, renova i enforteix el qui creu i confia en el Senyor Jesús. El fragment dels Fets dels Apòstols d'avui és testimoni d'aquesta transformació a la que, d'altra banda, tots els creients estem destintats a viure. És per aquí on deu anar la invitació del Senyor ressuscitat a anar a Galilea, per veure'l a ell: Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran. Des de l'experiència de la resurrecció cal tornar a Galilea, on tot començà, per comprendre tots els prodigis, miracles i senyals des de la nova llum que ofereix aquesta experiència. Aleshores comprendrem l'Escriptura a la llum de la fe i aleshores comprendrem el seu sentit. Tornar a Galilea des de la Jerusalem pasqual es refer el camí de Jesús per confessar-lo com a Fill de Déu, creure en ell i seguir-lo com a deixebles enfortits amb el do del seu Esperit. Només així no tindrem por.