EL SAGRAT COR DE JESÚS

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 
 

Cada vegada que ens disposem a fer un ascens a una muntanya sabem que ens cansarem: mentre pugem ens sentirem fatigats. I el cansament i la fatiga provoquen set. I aquesta set, fruit del cansament que ens produeix anar costa amunt, s’apaga amb un bon glop d’aigua.

Semblantment passa amb la vida: caminar per la vida causa fatiga i cansament. Hi ha, però, molts tipus de cansaments.

Hi ha qui experimenta el cansament de la pròpia desorientació. Qui, inquiet de cor, es rebel·la contra tot, va contra tot i tasta en el fons del seu cor el sense sentit de l’existència, el seu absurd: naixem per morir passant per patiments i fatigues. I això produeix cansament i, amb el cansament, set: set de sentit, set de comprensió, set de pacificació.

Hi ha qui des del seu egoisme, des del tancament del seu cor, oprimeix els altres: La maldat que fa néixer en el seu cor s’escampa esclafant els altres. He de pensar que també aquest, potser algun dia, experimenti el cansament i la fatiga d’obrar d’acord amb el mal; que es cansi d’esclafar i oprimir els altres i que tingui set de bé. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança.

Però la majoria de les persones que habiten aquest planeta que anomenem Terra, experimenten el cansament  i la fatiga de l’opressió que exerceixen tant el pas de la vida mateixa com el mal que els fan alguns sobre ells. Llevar-se cada dia sense horitzó; viure en el marc d’estructures injustes que impedeixen exercir el dret al treball just i remunerat, a la vivenda, a l’educació dels fills, el dret a la pròpia dignitat en una paraula; viure sota la mirada envejosa, la crítica injusta, la calúmnia maliciosa...  tot plegat és font de molta fatiga i cansament. I la fatiga i el cansament, com e el cas de l’ascensió al pic d’una muntanya, produeixen set.

Qui pot apagar aquesta set? L’aigua... quina aigua? Certament no l’apaguen ni les drogues, ni els vicis, ni aferrar-se a la pròpia maldat, amb què molts proven de satisfer la seva set. On es pot trobar una aigua que apagui aquesta set? El profeta Osees ve a ajudar-nos: “Quan Israel era un noi, me'l vaig estimar: com a fill, el vaig cridar que vingués de l'Egipte. Jo mateix he ensenyat Efraïm a caminar i l'agafava pels braços, però no heu volgut reconèixer que jo els conduïa amb suavitat, que els estirava amb llaços d'amor. Feia com els qui prenen un infantó i se l'acosten a la cara, o m'inclinava per donar-los l'aliment”. Ens cansem i estem fatigats perquè no volem reconèixer que des de la nostra més tendra infància hem estat conduïts amb suavitat per aquell qui ens ha creat: “Jo sóc Déu, i no un home, sóc el Sant present dintre teu”. I per recordar-nos que hem sortit de les mans de Déu, Jesús un dia es posà dret i cridà: “Si algú té set que vingui a mi i que begui”. Si algú té set... no és precisament això el que tenim: set? Set de pau, set de sentit, set de comprensió, set de ser estimats... Si un dia Jesús es posà dret per dir això, el seu darrer dia entre nosaltres el van posar dret, dalt d’una creu, i va ser ell qui va exclamar: “Tinc set”. A la creu, amb aquest clam, mostrava definitivament que havia assumit tot el cansament i la fatiga d’aquest món, que l’havia assumit per transfigurar-lo definitivament gràcies a l’amor del seu cor per tots nosaltres, que mostrava lliurant la seva vida també de manera definitiva. Per això, per haver experimentat la nostra set, per haver-se-la fet tota seva, les seves paraules: “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats: jo us faré reposar”, no només són vertaderes sinó que són del tot fidedignes. Perquè Jesús és Déu que s’ha fet home, podem acostar-nos a ell amb tota la nostra set, les nostres fatigues i el nostre cansament, que ens farà reposar i saciarà la nostra set estrenyent-nos amb llaços d’amor.