DIUMENGE IV DURANT L'ANY / Cicle B

Trobareu les lectures a:
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Jesús havia crescut en aquelles contrades, allí s’hi havia fet gran. Per la reacció de la gent quan Jesús es posà a ensenyar per les sinagogues d’aquells llogarets, podem comprendre que fins aleshores la seva vida havia estat del tot normal: una vida on res havia destacat, on res feia estranyar ningú. Ara les coses havien canviat: Jesús havia estat batejat al Jordà per Joan Baptista, havia estat enviat al desert per ser-hi temptat i, ara, predicava per tot Galilea la bona nova de la presència del Regne enmig d’ells i s’havia posat a ensenyar a les sinagogues. El seu ensenyament deixà tothom astorat: els estranyava com ensenyava perquè ho feia amb autoritat, no com els mestres de la llei.

Els mestres de la llei devien repetir només allò que havien sentit o que estava escrit. Jesús quan ensenyava deia: heu sentit a dir... però jo us dic...; està escrit.... però jo us dic....; sabeu... jo us dic...; o simplement: jo us dic: quan pregueu.... La diferència, la que configura autoritat a la manera d’ensenyar de Jesús, és la referència a la seva persona: jo us dic. Què ho feia que Jesús pogués parlar així de l’Escriptura, que Jesús pretengués poder interpretar des de la seva persona l’Escriptura, la Llei i els Profetes? Què ho feia que, en poques paraules, pogués referir a ell mateix l’Escriptura i fer-ho amb autoritat? Com no havien de quedar sorpresos i estranyats els seus veïns en veure una actitud tal? O bé Jesús s’havia tornat completament foll o bé no havien entès encara qui era Jesús. Qui era Jesús... qui era Jesús?

La resposta la proclama aquell esperit maligne per boca de l’home que havia posseït: Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu. L’esperit maligne confessa la vera identitat de Jesús: ell és el Sant de Déu. El que els homes encara no poden ni entreveure, els esperits malignes horroritzats confessen i davant la seva santa presència fugen xisclant i sortint violentament dels posseïts. És el primer signe de la presència del Regne enmig nostre: la destrucció de soca-rel del mal. Amb la presència del Sant de Déu a la terra, el mal i el maligne perden tota la seva força. I és que el Sant de Déu no és sinó el mateix Déu fet home per nosaltres.

Jesús parla amb autoritat, referint tota l’Escriptura a la seva persona, fent nova així, tota la doctrina, i pot manar els esperits malignes i fer-los fora, perquè Jesús és el Fill de Déu, que s’ha encarnat per donar-nos la seva vida i conduir-nos a Déu. El seu ensenyament i la seva nova doctrina, predicats des d’aquest moment a la sinagoga de Cafar-Naüm fins al dia de la seva mort, seran una invitació a qui escolti a descobrir la seva veritable identitat i a confessar-lo com a Fill de Déu. Per suscitar en els homes aquesta confessió, una confessió salvífica, estarà disposat a donar la seva vida dalt del patíbul de la creu.

Comentari Patrístic
Dels tractats sobre l’evangeli segons sant Marc, de sant Jeroni, prevere 

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat. En efecte, Jesús no deia: «Paraula del Senyor», o bé: «Així parla el qui m’ha enviat». Parlava en nom propi, ell que en altre temps havia parlat per boca dels profetes. Una cosa és dir: «Està escrit»; ja és una altra cosa dir: «Paraula del Senyor»; però és totalment diferent afirmar: «En veritat us dic». Compareu-ho amb un altre passatge: Està escrit en la Llei —diu Jesús—: No mataràs, no acomiadaràs la teva muller. ¿Qui ho va escriure? Moisès, per ordre de Déu. Si ho va escriure el dit de Déu, ¿per què goses dir: En veritat us dic, si no ets el mateix que en altre temps ens donà la Llei?  
La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar. ¿I què ensenyava que no fos ja conegut? ¿Què afirmava que fos tan nou? Repetia el que ja havia dit per mitjà dels profetes. Però la gent se n’estranyava, perquè ensenyava amb autoritat i no com els mestres de la Llei. No parlava com a rabí sinó com a Senyor. No parlava remetent a algú més gran que ell sinó que la paraula que deia era seva. En fi, si mantenia aquest llenguatge és perquè afirmava com a present aquell del qual havia parlat a través dels profetes: «Jo, el qui parlava, sóc aquí».  
En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne que es posà a cridar: «¿Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou que ets el Sant de Déu. Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla, i surt d’aquest home». És com si li digués: «Surt de casa meva. ¿Què hi fas en el meu estatge? Jo hi vull entrar. Calla. Surt d’aquest home. Surt de la criatura racional. Deixa aquesta estança preparada per a mi. El Senyor vol disposar de casa seva. Deixa l’home: em pertany, és meu. Veure’t en l’home, em fereix i m’insulta. L’home és el meu domini. Jo mateix he pres un cos humà. Jo habito en l’home. Aquest cos que posseeixes és part del meu cos. Vés-te’n de l’home».