DISSABTE DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

 

Amb el fragment d'avui acabem la lectura litúrgica de la carta als cristians hebreus, que hem anat llegint al llarg d'aquestes quatre primeres setmanes del temps de durant l'any. I, avui, aquesta carta ens invita a oferir a Déu, per, Jesucrist, una acció de gràcies perpètua, fruit dels llavis que lloen el seu nom, perquè per Jesucrist i a través seu Déu ha segellat una aliança perpètua amb la humanitat sencera, que ha assumit plenament. Tota la carta als hebreus ha estat un himne a l'establiment d'aquesta aliança, una aliança fonamentada en una promesa per part de Déu i que per tant es mantindrà ferma per sempre. La prova és que en Jesucrist, Déu no només s'ha fet home per nosaltres sinó que, fent pujar Jesucrist d'entre els morts -doctrina que representa el nucli central de la nostra fe- ha incorporat l'home en el si del seu misteri etern i immutable i per això mateix ha quedat lligat definitivament a l'home. Per això, se'ns demana d'oferir una lloança i una acció de gràcies perpètua per Jesucrist. Com ha de ser aquesta lloança? Fruit de llavis que lloen el seu nom. Però com lloem el seu nom? Ja sabem que no n'hi ha prou de dir: "Senyor, Senyor!" La lloança que lloa el nom de Jesucrist surt d'un cor convertit al seu Evangeli, d'un cor que, en la mesura de les nostres possibilitats, es transforma en el cor de Jesús, es fa receptacle on hi pugui habitar l'Esperit Sant, des del qual pugui clamar: "Abbà, Pare!" I un cor convertit a l'Evangeli de Jesús és un cor ple de misericòrdia, com el seu. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. Un cor convertit és un cor que es compadeix de la gent, de totes les seves necessitats, però especialment d'aquelles més profundes que demostren desorientació, falta de sentit, incomprensió. La lloança es fa amb el servei. No us oblideu de fer el bé i de compartir amb els altres el que teniu: ofrenes com aquestes, sí que són agradables a Déu. Sobren paraules; l'ofrena és fer el bé, servir, estimar. L'home que estima, que serveix, que fa el bé, és l'home que ha convertit els seu cor a l'Evangeli de Jesucrist i lloa aixi el seu nom amb llavis que no enganyen (els del cor) i ofereix perpètuament una acció de gràcies a Déu, per Jesucrist, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles, amén.

DIVENDRES DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

L'Evangeli d'avui aprofita la decapitació de Joan Baptista per part d'Herodes, per enviar-nos un missatge central present al llarg de tota la narració evangèlica. En el marc de la festa del propi natalici, Herodes mogut més pels encants de la sensualitat de les danses orientals que no pas pel que la seva raó li deia, fa decapitar Joan Baptista per donar acompliment a una esbojarrada promesa. Enlloc d'agrair Déu pel seu natalici, enlloc de donar-li gràcies per haver-li ofert el do de l'existència, aquell dia va "honorar Déu" ordenant llevar la vida d'un home: ordenant un assassinat. En efecte, l'Evangeli narra aquest episodi per presentar-nos un tema central de la vida de Jesús: el tema de la seva identitat. En aquell temps, el rei Herodes sentí parlar de Jesús, perquè s'havia estès la seva anomenada. Qui era aquest de qui tant es parlava? Qui és Jesús? Herodes s'havia encuriosit i pensava que Jesús era el mateix Joan que havia fet decapitar i que havia ressuscitat. Quina pensada després d'haver-li tallat el cap! Altres pensaven que Jesús era Elies, i altres que era un de tants profetes. Saber qui era Jesús era quelcom que preocupava els coetanis de Jesús: la seva persona no deixava indiferent ningú dels qui el coneixien. Tot l'Evangeli es pot entendre sota aquesta clau de lectura: mirar d'entendre qui és Jesús. Aquesta és la pregunta que Jesús fa als seus deixebles sobre la gent: qui diu la gent que sóc? i sobre ells mateixos: i, vosaltres, qui dieu que sóc jo? Qui és Jesús? Si aquesta és una clau de lectura i de comprensió de l'Evangeli, significa que també és una pregunta que se'ns pot fer a nosaltres: tu, qui dius què és Jesús? Una pregunta que només pot respondre's de manera personal, a través del creixement en el coneixement per la fe de l'home Jesús de Natzaret, el Fill de Déu. I la pregunta és vàlida també per a nosaltres perquè tal i com diu la carta als cristians hebreus, que ens acompanya aquests primers dies de l'any, Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles. Qui és Jesús per a tu?

DIJOUS DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

La nostra vida en aquest món -diem- és un pelegrinatge. I un pelegrinatge sempre significa caminar vers una altra realitat, diferent de la que ens trobem: un lloc, un espai, un nou àmbit... La vida religiosa de gairebé totes les cultures i poble s'expressa, entre altres formes, a través d'aquesta imatge: el pelegrinatge. Es fa camí vers un arbre sagrat, vers un indret especial, vers una muntanya santa. Els creients en Jesucrist ja no caminen vers cap muntanya santa, vers cap ciutat, vers cap indret d'aquest món. La carta als cristians hebreus que anem llegint aquests dies ens ho diu ben clarament: Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança, a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel. No hem pelegrinat vers cap muntanya, sinó vers la muntanya de Sió; no hem pelegrinat vers cap ciutat, sinó vers la ciuta del Déu viu, la Jerusalem celestial. Sió i Jerusalem imatges vives d'una realitat que, present en aquest món, no és d'aquest món. Per això el nostre pelegrinatge no és vers cap muntanya ni cap ciutat a les que puguem arribar-hi caminant amb els nostres peus. Són imatges d'una realitat més profunda com és la presència de Déu entre nosaltres. Els creients en Jesucrist no ens acostem a cap lloc de pelegrinatge terrenal sinó que el nostre camí de fe ens condueix a Déu mateix, per Jesucrist el mitjancer entre Déu i els homes. Incorporats pel baptisme al mateix Senyor Jesús, som conduïts a viure davant la mateixa presència de Déu, allí on hi ha l'aplec festiu dels ciutadans del cel, allí on hi ha les multituds del àngels, allí on s'alegren i reposen del seu pelegrinatge els qui ja han arribat a terme. Heus ací vers on tendeix el nostre pelegrinatge, vers quin "lloc" camina el nostre camí de fe. I com tot bon caminador que es proposa fer una llarg recorregut, cal anar lleugers d'equipatge: Jesús ens recomana que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. El bastó és l'única cosa que se'ns recomana portar per fer aquesta camí; el bastó, que és allò on hom es recolza quan camina. La fe és el nostre bastó, un bastó que no podem oblidar al llarg de tot aquest pelegrinatge que és la nostra vida, un fe que s'aferma per l'esperança al terme d'aquest camí i que fa camí obrant amb les obres de l'amor. Un fe que espera i que estima i així camina. Una fe així és el bastó que no podem deixar aparcat a casa. Però, les altres coses de la nostra vida, les podem deixar ben tranquil·lament: la seguretat del pa i del sarró, la riquesa dels diners i tota la seva potència, la dignitat dels vestits i de la nostra aparença... els falsos punts de recolzament que se'ns fan presents al llarg de la nostra vida i que ens inviten com sirenes a restar amb ells, amagant-nos els esculls on la nostra vida pot quedar atrapada per sempre. Caminar despresos dels nostres lligams per arribar al terme del nostre pelegrinatge on ja des d'ara, des del moment que ens calcem les sandàlies per caminar, podem viure: ja que el terme és el mateix camí perquè el terme és Jesucrist que és camí perquè és veritat i vida. El nostre és, doncs, un pelegrinatge de conversió envers Jesús, el Fill de Déu.

DIMECRES DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

D'on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria... Si alguna cosa testimonien aquestes paraules és l'absoluta normalitat de Jesús. Contràriament al que totes les tradicions gnòstiques han afirmat, no hi ha res en al vida oculta de Jesús que faci entreveure poders sobrehumans o coses per l'estil. Fins a l'inici de la seva predicació, quan començà a ensenyar a la sinagoga, res de la seva vida havia sobresortit per estrany o anormal... i, en el moment de l'inici de la seva vida pública, quan comença e ensenyar, el que estranya i escandalitza els seus convilatans és el do de saviesa que surt dels seus llavis i les guaricions que fa a través de les seves mans, guaricions comptades amb els dits de la mà, que miren més a desvetllar la fe que no pas a recrear un espectacle. Per això, la gent del seu poble no se'n sabia avenir: un com nosaltres, que conviu amb nosaltres i ha nascut d'entre nosaltres, de qui coneixem els pares i els parents, ara es posa a ensenyar amb saviesa? No podia ser. Com n'és de difícil comprendre el llenguatge de Déu que diu i fa coses extraordinàries dins la més absoluta normalitat. Jesús, el fuster i fill de fuster, el més ordinari d'entre els veïns de Natzaret, ara parla de l'inefable, del totpoderós, de l'únic Déu del que han parlat Abraham, Isarel, el Rei David i els profetes, i ho fa amb una saviesa que els era del tot desconeguda fins aleshores; Jesús de Natzaret, invita a convertir-se i a creure en ell, demana fe i profereix una doctrina que destil·la un coneixement nou de Déu, al que anomena Pare, que fins i tot sembla blasfèmia i que els escandalitza. Contrariats no creuen. Per què ens costa tant d'entrar en la dinàmica de Déu? L'elecció d'Israel, no era l'elecció de la més petita de les nacions? El qui havia de portar la redempció i la salvació a Israel, no havia de ser alhora el servent sofrent que de tant desfigurat ni tan sols semblava un home? No havien de ser Betlem i Natzaret, ciutats petites i insignificants, les  qui havien d'engendrar el qui havia de salvar Israel? No entenem que Déu es desviu per allò de més petit i insignificant? que el seu cor immens és atret per allò de més ínfim que hi pugui haver? Per què  ens havia d'estranyar, doncs, que Déu fes portador de l'extraordinarietat del so do la més absoluta ordinarietat? El misteri de l'amor immens de Déu per les seves criatures s'ha fet palès en la senzillesa d'un home nascut i crescut en el si d'un poble pobre i d'una família humil. Intercanvi admirable!, dirien els Pares. Tot plegat per invitar-nos a la fe, per invitar-nos a creure en ell, perquè ell és portador de vida nova, de vida eterna. 

DIMARTS DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

La narració dels fets de la dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys, al bell mig de la narració de la resurrecció de la filla de Jaire, és impressionant. Situada dins d'una altra història que aparentment sembla tenir més importància, la de la dona es presenta com qui no diu res. Literàriament subratlla així el fet que explica, el fet que narra: se li acostà per darrera, enmig de la gent, i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». Tot queda circumscrit en un ambient de to menor. Narració i fets es col·loquen en una atmosfera de passar desapercebut, de no fer-se notar massa, contrastant amb l'actitud del cap de la sinagoga que, en veure Jesús, es llançà als seus peus sospirant i sanglotant, suplicant per la guarició de la seva filla. Aquesta actitud oposada es veu reforçada per l'agitació que hi ha al voltant de Jesús: la gent que el seguia l'empenyia pertot arreu. I, enmig d'aquest tumult, una dona va tenir la pensada de tocar la roba que portava Jesús. I Jesús, tot seguit, va preguntar: Qui m'ha tocat la roba?. Però si tots el tocaven! L'empenyien d'un costat cap a l'altre! Tots tenim al cap prou imatges d'aglomeracions de gent exaltada com per comprendre ràpidament la reacció dels deixebles: La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?. El Mestre, s'havia tornat boig? Qui l'ha tocat? Tothom el toca! Però no: hi havia hagut una dona, que amb una humilitat plena de fe s'havia acostat a Jesús per quedar guarida del mal que feia tant temps que patia; esperançada i segura de la seva guarició, enmig d'aquella genatda, havia allargat la seva mà per poder només tocar, potser amb la punta dels dits, la roba del Mestre per posar-se bona. Actitud humil, senzilla i simple, però carregada de fe i curulla d'esperança: gesta que demostra la immensitat del seu cor. Represa per la mirada de Jesús que prou sabia què havia passat, l'actitud de la dona encara la mostra més humil: s'acostà tremolant de por, es prosternà davant d'ell i li digué tota la veritat. El contrast entre el seu gest i la seva fe manifesten la grandesa del cor d'aquella dona, exemple pels deixebles de totes les generacions: Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te'n en pau. Jesús dóna la pau a qui se li acosta amb una fe plena, però humil; sincera, però senzilla: una fe que salva, perquè des del més profund del cor, reconeix en Jesús, el Fill de Déu que ha vingut a salvar tots els homes. Com assegura la carta als cristians hebreus: Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ell reconeix fins i tot aquells qui el toquen només amb la seva mirada per ser salvats.

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Trobareu les lectures a:
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Simeó i Anna representen la petita resta d'Israel que ha cregut en les promeses de Déu, ha romàs fidel, ha esperat en aquestes promeses i han vist com Déu afavoria el seu poble donant acompliment a les mateixes. Simeó era un home just i pietós que esperava l'hora en què Israel seria consolat; Anna era una dona d'edat molt avançada que no es movia mai del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ambdós personatges afavorits pel Senyor, conduïts per l'Esperit veieren aquell per qui Déu complia totes les promeses fetes a Israel des d'Abraham i Moisès fins als profetes i els reis: en Jesucrist, l'infant que era presentat al temple per complir el que prescrivia la Llei, Déu presentava al seu poble el seu Senyor i Salvador, la seva llum i la llum que s'havia de revelar a les nacions. Tot l'Antic Testament es reuneix en aquest moment: la promesa feta a Abraham d'una descendència tan elevada com estrelles hi ha en el cel; el compliment de la Llei que Déu donà a Moisés, la promesa que el Messies seria un descendent de David, l'anunci per part dels profetes que el salvador seria llum de totes les nacions i, alhora, servent sofrent i pedra d'ensopec. Jesús recull en la seva persona tot aquest patrimoni religiós i esdevé des d'aleshores el nou accés vers Déu, la nova porta d'entrada vers la comunió amb Déu, el portador de la nova aliança. A partir d'ara, Israel es debatrà entre reconèixer Jesús com a compliment de l'antiga aliança -acceptar-lo com a l'ungit de Déu que porta la salvació- o tractar-lo de farsant i mentider -malgrat el testimoni de les seves obres i la seva passió-. Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda. Fins a la seva mort en creu, fins a la donació extrema de la seva vida, Jesucrist experimentarà allò que tan bellament descriu Joan: la Paraula ha vingut al món i els seus no l'han acollida. El rebuig serà la tònica de tota la seva vida pública, amb l'excepció d'una quants deixebles, que, però, fins després de la seva resurrecció i amb la recepció de l'Esperit Sant,  no acabaran mai de decidir-se entre seguir Jesús i negar-lo. Aquest elecció no ha quedat circumscrita només als homes i dones contemporanis de Jesús que el van conèixer. És una decisió que ateny tots els homes i dones de tots els temps i totes les regions: és senyera combatuda per a tots. A les nostres mans està decantar-nos cap a un costat o cap a l'altre. En qualsevol cas, estiguem-ne segurs: depenent de cap a quin costat ens decantem, la nostra vida tindrà un color o un altre.

DIUMENGE IV DURANT L'ANY / Cicle B

Trobareu les lectures a:
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Jesús havia crescut en aquelles contrades, allí s’hi havia fet gran. Per la reacció de la gent quan Jesús es posà a ensenyar per les sinagogues d’aquells llogarets, podem comprendre que fins aleshores la seva vida havia estat del tot normal: una vida on res havia destacat, on res feia estranyar ningú. Ara les coses havien canviat: Jesús havia estat batejat al Jordà per Joan Baptista, havia estat enviat al desert per ser-hi temptat i, ara, predicava per tot Galilea la bona nova de la presència del Regne enmig d’ells i s’havia posat a ensenyar a les sinagogues. El seu ensenyament deixà tothom astorat: els estranyava com ensenyava perquè ho feia amb autoritat, no com els mestres de la llei.

Els mestres de la llei devien repetir només allò que havien sentit o que estava escrit. Jesús quan ensenyava deia: heu sentit a dir... però jo us dic...; està escrit.... però jo us dic....; sabeu... jo us dic...; o simplement: jo us dic: quan pregueu.... La diferència, la que configura autoritat a la manera d’ensenyar de Jesús, és la referència a la seva persona: jo us dic. Què ho feia que Jesús pogués parlar així de l’Escriptura, que Jesús pretengués poder interpretar des de la seva persona l’Escriptura, la Llei i els Profetes? Què ho feia que, en poques paraules, pogués referir a ell mateix l’Escriptura i fer-ho amb autoritat? Com no havien de quedar sorpresos i estranyats els seus veïns en veure una actitud tal? O bé Jesús s’havia tornat completament foll o bé no havien entès encara qui era Jesús. Qui era Jesús... qui era Jesús?

La resposta la proclama aquell esperit maligne per boca de l’home que havia posseït: Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu. L’esperit maligne confessa la vera identitat de Jesús: ell és el Sant de Déu. El que els homes encara no poden ni entreveure, els esperits malignes horroritzats confessen i davant la seva santa presència fugen xisclant i sortint violentament dels posseïts. És el primer signe de la presència del Regne enmig nostre: la destrucció de soca-rel del mal. Amb la presència del Sant de Déu a la terra, el mal i el maligne perden tota la seva força. I és que el Sant de Déu no és sinó el mateix Déu fet home per nosaltres.

Jesús parla amb autoritat, referint tota l’Escriptura a la seva persona, fent nova així, tota la doctrina, i pot manar els esperits malignes i fer-los fora, perquè Jesús és el Fill de Déu, que s’ha encarnat per donar-nos la seva vida i conduir-nos a Déu. El seu ensenyament i la seva nova doctrina, predicats des d’aquest moment a la sinagoga de Cafar-Naüm fins al dia de la seva mort, seran una invitació a qui escolti a descobrir la seva veritable identitat i a confessar-lo com a Fill de Déu. Per suscitar en els homes aquesta confessió, una confessió salvífica, estarà disposat a donar la seva vida dalt del patíbul de la creu.

Comentari Patrístic
Dels tractats sobre l’evangeli segons sant Marc, de sant Jeroni, prevere 

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat. En efecte, Jesús no deia: «Paraula del Senyor», o bé: «Així parla el qui m’ha enviat». Parlava en nom propi, ell que en altre temps havia parlat per boca dels profetes. Una cosa és dir: «Està escrit»; ja és una altra cosa dir: «Paraula del Senyor»; però és totalment diferent afirmar: «En veritat us dic». Compareu-ho amb un altre passatge: Està escrit en la Llei —diu Jesús—: No mataràs, no acomiadaràs la teva muller. ¿Qui ho va escriure? Moisès, per ordre de Déu. Si ho va escriure el dit de Déu, ¿per què goses dir: En veritat us dic, si no ets el mateix que en altre temps ens donà la Llei?  
La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar. ¿I què ensenyava que no fos ja conegut? ¿Què afirmava que fos tan nou? Repetia el que ja havia dit per mitjà dels profetes. Però la gent se n’estranyava, perquè ensenyava amb autoritat i no com els mestres de la Llei. No parlava com a rabí sinó com a Senyor. No parlava remetent a algú més gran que ell sinó que la paraula que deia era seva. En fi, si mantenia aquest llenguatge és perquè afirmava com a present aquell del qual havia parlat a través dels profetes: «Jo, el qui parlava, sóc aquí».  
En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un esperit maligne que es posà a cridar: «¿Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou que ets el Sant de Déu. Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla, i surt d’aquest home». És com si li digués: «Surt de casa meva. ¿Què hi fas en el meu estatge? Jo hi vull entrar. Calla. Surt d’aquest home. Surt de la criatura racional. Deixa aquesta estança preparada per a mi. El Senyor vol disposar de casa seva. Deixa l’home: em pertany, és meu. Veure’t en l’home, em fereix i m’insulta. L’home és el meu domini. Jo mateix he pres un cos humà. Jo habito en l’home. Aquest cos que posseeixes és part del meu cos. Vés-te’n de l’home».