Trobareu les lectures a:
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/
Comentari
Comentari
(Evangeli Jo 12, 12-16)
Jesús fa avui la seva entrada solemne a Jerusalem, aclamat com al rei d'Israel, tal com havia estat profetitzat: No tinguis por, ciutat de Sió: Mira, el teu rei fa la seva entrada muntat en un pollí d'ase. Amb la profecia hi va acompanyada una invitació a la pau: el rei d'Israel entra a la ciutat de la pau, a Jerusalem, i els profetes ens inviten a no tenir por. L'Escriptura sap que quan faci entrada el rei a la seva ciutat haurà arribat el temps de la plenitud de les promeses que Déu ha fet al seu poble. Jesucrist de Natzaret, de la família de Judà, la família reial, fa la seva entrada muntat dalt d'un pollí i aclamat per la gentada al crit de: Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel. Jesús és veritablement el qui ve en nom del Senyor: per això és beneït i per això pot oferir benedicció. Jesús ens ofereix el do de la pau: aquesta és la seva benedicció. La pau que ve de Crist és la que allunya tota por. Per això, quan el rei fa la seva entrada a la ciutat de la pau, el profeta pot dir: No tingueu por, ara es veu que Déu no ha abandonat el seu poble, sinó que, al contrari,ha segellat definitivament amb ell la seva aliança de pau. I per si algú té dubtes, aquest rei que va muntat sobre un pollí no segellarà aquesta aliança amb exercits i tractats humans, sinó amb el do de la seva vida dalt del patíbul de la creu, rebutjat, menyspreat i oblidat de tothom, de tots aquells que avui mateix l'aclamen a les portes de la ciutat santa. Avui, però la gent va sortir a rebre aquell qui els dirigents del poble havien ja rebutjat. En aquell temps, la gentada que havia vingut a la festa, quan va saber que Jesús arribava a Jerusalem, collí palmes i sortí a rebre'l cridant. Divendres, l'abandó serà total: als dirigents, s'hi afegirà la gent del poble, que canviarà el seu clam pel de: crucifiqueu-lo!, i els mateixos deixebles, el cor més íntim del grup del Senyor, que davant la condemna i la mort, negaran fins i tot haver-lo conegut. Misteri del cor de l'home: d'aclamar algú com a rei passem a condemnar-lo a mort... Déu però se serveix de tot plegat per dur a terme la seva obra, per demostrar-nos a tots plegats la seva fidelitat a les seves promeses, per tal que, quan reflexionem a fets passats, puguem corroborar aquesta mateixa fidelitat i obrir el nostre cor a la seva acceptació: senzillament a creure en ell. De moment els deixebles no en sabien res, d'això, però quan Jesús ja havia estat glorificat, recordaren que l'Escriptura deia tot això d'ell, i que això mateix era el que ells li havien fet. Visquem els misteris que celebrem aquests dies amb la intenció de recordar per creure.
Comentari Patrístic
Del sermons de sant Bernat, abat
(1 per al Diumenge de Rams: BAC 473,16-21)
Inspirada per l’Esperit del seu Espòs diví, l’Església, avui, amb una saviesa admirable, uneix la processó i la Passió. La processó suscita visques i la Passió llàgrimes. Així, doncs, ¿podrà encara algú confiar en la glòria fugissera del món en contemplar el Sant per excel•lència i Senyor suprem de l’univers passar tan ràpidament de la victòria més sublim al menyspreu més absolut? Una mateixa ciutat, les mateixes persones i en ben pocs dies, primer el passegen triomfalment entre himnes de lloança, i després l’acusen, el maltracten i el condemnen com un malfactor. Així és com acaba tota alegria caduca i a això es redueix tota la glòria del món.
A vosaltres, però, que sou espirituals i podeu copsar el sentit més profund de les coses, us vull presentar en la processó la glòria de la pàtria celestial, i en la Passió el camí que hi mena. Tant de bo que la processó et recordi el goig i la joia incomparables del nostre trobament amb Crist, quan serem enduts en els núvols. I que et devori el desig de viure aquell dia gloriós en què Crist farà la seva entrada a la Jerusalem del cel. Hi entrarà com a Cap d’un cos molt gran, enarborant el trofeu de la victòria, i no rebrà les aclamacions d’una turba qualsevol, sinó aquell himne dels cors angèlics i dels pobles de l’Antiga i de la Nova Aliança: Beneït el qui ve en nom del Senyor.
La processó ens indica el lloc a on ens dirigim, i la Passió ens en mostra el camí. Els sofriments d’avui són el camí de la vida, el camí de la glòria, el camí de la nostra pàtria, el camí del Regne, tal com crida el lladre des de la creu: Senyor, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne. La glòria de la processó fa més suportables les angoixes de la Passió, perquè no hi ha res impossible per al qui estima.
Aquesta processó és un símbol d’aquella altra processó celestial, puix que en totes dues s’hi rep el mateix Senyor, si bé les persones i les circumstàncies són molt diferents. En aquesta processó Crist arriba muntant un animal, en canvi, en l’altra, hi haurà éssers racionals, tal com diu l’Escriptura: Vós, Senyor, salveu homes i bèsties. La gentada ja no hi entapissarà el camí amb branques i amb vestits, sinó que els animals simbòlics plegaran les ales, els vint-i-quatre ancians oferiran les seves corones davant el tron de l’Anyell i tots els cors angèlics li brindaran i li dedicaran llur glòria i bellesa.
I ja que hem parlat de l’ase, dels vestits i del brancatge dels arbres, vull que pareu esment en les tres menes d’ajuda que hom ofereix al Salvador en aquesta processó. La primera és la del pollí sobre el qual cavalca, la segona la dels qui estenen els vestits pel camí, i la tercera la dels qui tallen les branques dels arbres. ¿No us sembla que tots li ofereixen d’allò que els sobra, llevat del ruc, que se li ofereix ell mateix?
¿Callo per estalviar-vos el perill de la vanitat o parlo per encoratjar-vos? Jo crec que aquest pollí sou vosaltres que, com diu l’Apòstol, glorifiqueu i porteu el Crist en el vostre cos. Els homes del món, quan fan almoina, no li presten al Senyor el seu cos, sinó, en tot cas, allò que el cos necessita. Els prelats tallen branques dels arbres quan parlen de la fe i de l’obediència d’Abraham, de la castedat de Josep, de la mansuetud de Moisès o de les virtuts dels altres sants. No fan res més que repartir gratuïtament allò que han rebut també de franc. Si tots compleixen fidelment el seu ministeri, és indubtable que participen en la processó del Salvador i entren amb ell a la ciutat santa. Però, ¿qui es troba més a prop de Jesús en la processó? ¿qui, de tots tres, té a tocar la salvació? Em sembla que és molt fàcil d’endevinar.
A vosaltres, però, que sou espirituals i podeu copsar el sentit més profund de les coses, us vull presentar en la processó la glòria de la pàtria celestial, i en la Passió el camí que hi mena. Tant de bo que la processó et recordi el goig i la joia incomparables del nostre trobament amb Crist, quan serem enduts en els núvols. I que et devori el desig de viure aquell dia gloriós en què Crist farà la seva entrada a la Jerusalem del cel. Hi entrarà com a Cap d’un cos molt gran, enarborant el trofeu de la victòria, i no rebrà les aclamacions d’una turba qualsevol, sinó aquell himne dels cors angèlics i dels pobles de l’Antiga i de la Nova Aliança: Beneït el qui ve en nom del Senyor.
La processó ens indica el lloc a on ens dirigim, i la Passió ens en mostra el camí. Els sofriments d’avui són el camí de la vida, el camí de la glòria, el camí de la nostra pàtria, el camí del Regne, tal com crida el lladre des de la creu: Senyor, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne. La glòria de la processó fa més suportables les angoixes de la Passió, perquè no hi ha res impossible per al qui estima.
Aquesta processó és un símbol d’aquella altra processó celestial, puix que en totes dues s’hi rep el mateix Senyor, si bé les persones i les circumstàncies són molt diferents. En aquesta processó Crist arriba muntant un animal, en canvi, en l’altra, hi haurà éssers racionals, tal com diu l’Escriptura: Vós, Senyor, salveu homes i bèsties. La gentada ja no hi entapissarà el camí amb branques i amb vestits, sinó que els animals simbòlics plegaran les ales, els vint-i-quatre ancians oferiran les seves corones davant el tron de l’Anyell i tots els cors angèlics li brindaran i li dedicaran llur glòria i bellesa.
I ja que hem parlat de l’ase, dels vestits i del brancatge dels arbres, vull que pareu esment en les tres menes d’ajuda que hom ofereix al Salvador en aquesta processó. La primera és la del pollí sobre el qual cavalca, la segona la dels qui estenen els vestits pel camí, i la tercera la dels qui tallen les branques dels arbres. ¿No us sembla que tots li ofereixen d’allò que els sobra, llevat del ruc, que se li ofereix ell mateix?
¿Callo per estalviar-vos el perill de la vanitat o parlo per encoratjar-vos? Jo crec que aquest pollí sou vosaltres que, com diu l’Apòstol, glorifiqueu i porteu el Crist en el vostre cos. Els homes del món, quan fan almoina, no li presten al Senyor el seu cos, sinó, en tot cas, allò que el cos necessita. Els prelats tallen branques dels arbres quan parlen de la fe i de l’obediència d’Abraham, de la castedat de Josep, de la mansuetud de Moisès o de les virtuts dels altres sants. No fan res més que repartir gratuïtament allò que han rebut també de franc. Si tots compleixen fidelment el seu ministeri, és indubtable que participen en la processó del Salvador i entren amb ell a la ciutat santa. Però, ¿qui es troba més a prop de Jesús en la processó? ¿qui, de tots tres, té a tocar la salvació? Em sembla que és molt fàcil d’endevinar.
