DISSABTE DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Les lectures d'aquesta setmana es poden entendre com un comentari a la pregària del Parenostre, aquella pregària que Jesús ens va ensenyar perquè, resant-la, tinguéssim els mateixos sentiments que ell mateix, que és de fet l'únic Fill. El Parenostre ens ensenya a viure com a fills del nostre Pare del cel. I com és el nostre Pare del cel? Ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. La bondat és una dels trets específics de Déu: Déu és bo i, per això, el que fa és bo. Déu fa sortir el sol i fa ploure, coses totes elles bones, i ho fa tant sobre bons com sobre dolents, perquè Déu mira cada un dels homes amb aquella mirada plena de tendresa de qui sap què hi ha al fons de cada home, al fons de cada vida, fins i tot d'aquelles vides que als nostres ulls semblen tant desgraciades en tots els sentits, les vides dels homes dolents... La nostra comprensió xoca aquí amb el misteri inescrutable de l'amor de Déu per totes i cada una de les seves criatures. Doncs, amb aquesta mirada tendre, hem de dirigir-nos als nostres germans: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Si algú té alguna cosa contra tu, pensa que és també un fill de Déu, un germà teu, un que Déu estima com t'estima a tu. Poc a poc, la teva mirada es convertirà, comprendrà aquesta veritat profunda i farà més dolça la teva actitud: començaràs a veure l'enemic com a germà. Només sota aquesta perspectiva es pot començar a estimar l'enemic. L'enemic: el qui ens ha fet mal, el qui ens odia sense motiu o amb ell, el qui s'ha discutit amb nosaltres, el qui no podem suportar, el qui pensa com nosaltres, el qui... cadascú sap prou bé qui és el seu enemic. I malgrat tot, si resem cada dia el Parenostre, aquest és el que més hem d'estimar, el qui amb més esforça hem de mirar de tractar com allò que és: un germà. Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? Els publicans, no fan també el mateix? Si volem viure com a cristians, i ho volem en la mesura en què resem el Parenostre, no ens podem acontentar amb la moral dels fariseus i els publicans: estar bé amb els qui estan bé amb nosaltres. Ens cal ser bons del tot, com ho és el nostre Pare celestial. I això no és només un problema de voluntat, de voler ser bons. És un problema de transformació en el Crist, d'incorporació i configuració a la seva vida, d'esdevenir altres Crists. Per això per estimar els enemics, cal pregar molt, cal endinsar-se completament dins l'espiritualitat que emana del Parenostre: cal tenir un cor de fill com el Fil el té envers el seu Pare. Pare nostre que esteu en el cel...

DIVENDRES DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

La pregària del Parenostre és un d'aquells elements de la vida cristiana que ens configuren com a cristians, que, ben resada, modelen la nostra identitat de creients. Ahir ho veiem parlant de la paternitat de Déu; avui, això se'ns mostra a través del perdó. No podem dir: perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors i quedar-nos tant amples. Per això, ni que et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. El perdó dels germans que ens ofenen, l'amor als enemics, són la veritable ofrena plaent a Déu: ben lluny de qualsevol altre sacrifici! Perquè el perdó als qui ens han fet mal, l'amor pels qui ens odien, ha de sortir del fons del cor, ha de néixer d'un cor completament convertit a l'Evangeli de Jesucrist, i això només és possible si aquest cor s'ha transformat, si aquest cor ha fet el propi autosacrifici per allunyar de si mateix tot orgull, tota arrogància, tot egoisme, si s'ha deixat modelar per l'acció santificadora de l'Esperit Sant. Per això, aquesta transformació del cor, que és capaç de perdonar, seguint l'exemple de Crist a la creu, és el sacrifici que més plau a Déu, al que més recorda al del seu Fill estimat. Per això, avui, Jesús ens demana de ser més justos que els escribes i els fariseus: Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. No és que els mestres de la Llei i els fariseus no fossin justos. Ho eren perquè complien tots les preceptes de la Llei i totes les prescripcions que la seva religió els imposava. Complidors sí; justos de compliment, també; però els mancava la justícia del plus, la justícia de la generositat, la justícia que surt d'un cor transformat i renovat per l'Esperit i que fa de la presència de l'Esperit en el fons del propi cor, la nova perspectiva des d'on complir la Llei de Déu. Des d'aquesta nova perspectiva, la justícia no significa compliment literal dels preceptes de la Llei, sinó docilitat a la veu de l'Esperit que ens configura a imatge de Jesucrist. I si algú pensa que aquesta perspectiva és menys exigent perquè és més "espiritual" que recordi què diu avui el Senyor en el seu Evangeli:  Ja sabeu que als antics els van manar: "No matis", i tothom que mati serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'enfadi amb el seu germà serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu serà reu davant el Sanedrí, i el qui l'insulti acabarà al foc de l'infern. Ja sabeu que els antics... Jesús ofereix el sentit ple de la Llei antiga: aquesta mira a l'actitud profunda del cor. Insultar, menysprear, enfadar-se és matar el germà. Com es pot dir: "Parenostre", si hem insultat, menyspreat o ens hem enfadat amb el nostre germà? Ni que et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell.

DIJOUS DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Ahir, no em va ser possible realitzar un nou comentari per motius personals. Demano disculpes als qui sovintegen aquest bloc per aquest inconvenient. 

 

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

L'exemple que fa servir Jesús a l'Evangeli d'aquest dijous és prou eloqüent: Si a algun de vosaltres el fill li demana pa, qui hi haurà que li doni una pedra? En efecte, no hi ha cap pare que sigui digne d'aquest nom que quan el seu fill li demana un peix li doni, en canvi, una serp. Amb això no només ens vol dir que si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen. Això també forma part del missatge que ofereix l'Evangeli d'avui. El Pare donarà coses bones als qui el hi demanen i, per tant, cal demanar, com feu la reina Ester que davant del perill que amenaçava el seu poble acudí al Senyor i s'adreçà al seu Déu amb una de les pregàries més belles, intenses i esperançades que es troben a l'Escriptura; una pregària que parla de soledat, de feblesa, d'indefensió, de fragilitat i alhora de confiança, d'alliberament, de fortalesa, de dolor i de festa. Ara, doncs, ajudeu-me, que estic sola, i no tinc ningú fora de vós, Senyor, Déu meu...  Senyor, canvieu el nostre dol en una gran festa, calmeu el nostre dolor i salveu-nos. Però aquest no és l'únic missatge de l'Evangeli d'avui: El Pare donarà coses bones als qui el hi demanen. Més important que saber que rebrem coses bones de Déu, és saber que Jesús compara la nostra relació amb Déu i la de Déu amb nosaltres, amb la relació que tenen un pare i un fill: Déu és el nostre Pare i nosaltres som els seus fills! Aquesta és l'essència del que el Senyor Jesús ens vol dir avui en l' Evangeli de la missa d'avui. Enteneu-ho bé -diria Jesús- en la relació amb Déu, demaneu que Déu us donarà, cerqueu Déu que el trobareu, truqueu que Déu us obrirà, perquè Déu és el vostre Pare i un Pare sempre dóna, obre i es deixa trobar; perquè un Pare sempre és a prop del seu fill fent-li costat. No és tant important que quan demanem Déu ofereixi coses bones, sinó, sobretot, que entenguem que la nostra relació amb Déu, en Jesucrist, ha canviat completament: gràcies al do de la vida de Jesús per nosaltres, hem estat fets fills de Déu i, per això, Déu és també el nostre Pare. I la joia del pare no és simplement poder donar coses bones als fills, sinó poder estar amb els fills. Aquest és el desig de Déu: poder habitar en els nostres cors i que aquests el reconeguin com a allò que és, com el nostre Pare.

DIMARTS DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar... Dejuni, almoina, judici: elements que configuren la Quaresma; faltava parlar de la pregària, d'aquell element que ofereix a tot plegat els colors amb què la vida es fa cristiana. Avui, les lectures, ens en parlen. La paraula que surt dels llavis del Senyor és com la pluja que amara la terra, la fecunda i la fa germinar: és sens dubte una de les imatges més belles amb què l'Escriptura descriu la força i, alhora, la delicadesa de la Paraula de Déu, de la seva acció enmig nostre. La seva Paraula no torna infecunda, sense haver fet el que Ell volia i haver complert la missió que li havia confiat. La Paraula surt de Déu per fecundar com terra eixuta sense una gota d'aigua els cors dels homes que la desitgen i l'acullen; els cors dels homes que sedents cerquen més enllà de la pròpia quotidianitat el sentit de les seves vides; els cors dels homes que contra totes les dificultats mantenen viva la flama de la seva esperança. I aquesta espera, aquesta recerca, aquest set és l'ànima de la pregària: la Paraula fecunda el cor que prega. Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. No feu pas com ells. Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu. Aquesta pregària d'un cor que vol ser fecundat per la Paraula no és una pregària feta amb una infinitat de paraules. Aquesta pregària neix de la confiança que la Paraula vol fecundar la pròpia vida i que, per tant, s'abandona a l'acció fecundant de la Paraula: així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen... I quan el cor s'obre a l'acció d'aquesta Paraula, la pregària que en neix només pot dir: Pare nostre del cel... El Parenostre és la pregària del cristià: com el podem recitar de pressa i corrents si és el nostre aliment, si és l'expressió en paraules humanes de la Paraula que fecunda l'ànima! Amb els nostres llavis, ens dirigim a Déu com Jesús mateix, la Paraula feta cara, s'hi dirigeix!  Pare nostre del cel... Adreçar-se a Déu amb la paraula Pare és testimoniar que la nostra ànima ha estat fecundada per la Paraula i ha donat fruit. Per això després de Pare i de Pare nostre, diem que sigui honorat el seu nom, la seva Paraula, i que vingui el seu Regne, és a dir, que la seva presència sigui plena en nosaltres, en les nostres vides i en les del germans. I, per això, implorem que es faci la vostra voluntat aquí a la terra com en el cel. Si la Paraula ens ha fecundat amb la seva vida, que més podem demanar sinó que es faci la seva voluntat? I per poder complir aquesta voluntat, ens cal demanar el pa nostre de cada dia, l'aliment del cos i de l'esperit que ens donen les forces per mirar de viure segons aquesta voluntat, cosa que és del tot impossible si no perdonem els qui han ofès i no som enfortits per no caure en la temptació i ser alliberats del Maligne. Realment, què més podem demanar? Com n'hem d'estar d'agraïts a Déu que ha posta als nostres llavis el seu nom que ha de ser honorat per sempre? Pare nostre del cel...

DILLUNS DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Començar la Quaresma amb aquest Evangeli té un sentit molt clar: se'ns posa davant dels ulls allò que en definitiva és essencial per a Déu. La nostra vida acabarà amb un judici davant del Senyor Jesús. Aquest judici tindrà un criteri molt senzill per destriar entre els qui aniran a la dreta o a l'esquerra, entre els qui seran benaurats i els qui no: tot allò que fem o deixem de fer a cadascun dels nostres germans, ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist. Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi. Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi. Els preceptes de la llei de què ens parla el llibre del Levític -no mentir, no defraudar, no jurar en fals, no oprimir ni robar, no ser imparcial amb els pobres, no tenir malícia dins el cor...-, la invitació a ser sants, la invitació a estimar els altres com a si mateix, tot això queda concretat en darrer terme en la persona de Jesucrist. Crist és el criteri del compliment de la Llei. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure, quan era foraster, em vau acollir, quan em veiéreu despullat, em vau vestir, quan estava malalt, em vau visitar, quan era a la presó, vinguéreu a veure'm. Tot això es fa, o es deixa de fer, fent-ho o deixant-ho de fer als germans. I aquest és el criteri final segons el qual la nostra vida serà jutjada. Simple, senzill... difícil de complir? Tot el que sembla impossible als homes no ho és per a Déu. Hem esta creats per Déu i regenerats pel baptisme de forma que l'Esperit Sant reposa en els nostres cors i crida des del fons del cor: "Pare". Si l'Esperit, ens fa cridar: "Pare", alhora ens fa veure que tots els homes són germans nostres. Les dificultats que podem veure davant del proïsme per entrar-hi en relació, per oblidar les ofenses, per perdonar-nos els atacs, per donar-los de menjar i de veure, per acollir-los a casa nostra, per visitar-los a les presons; totes aquestes dificultats cauen davant la realitat profunda de la fraternitat universal. En Jesucrist, tots som germans i ens hem de tractar com a tals. Reconèixer aquesta realitat profunda és la manera concretíssima de viure la fe, de refer un any més aquest camí quaresmal cap a la Pasqua, de viure ja la vida eterna i benaurada. Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi.

DIUMENGE I DE QUARESMA / Cicle B

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Aquest primer diumenge de Quaresma està dedicat a les temptacions de Jesús. Jesús és empès al desert per ser-hi temptat. L'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. És l'Esperit qui empeny Jesús al desert com és l'Esperit el protagonista de tota la vida de Jesús, des de la seva concepció, concebut per obra de l'Esperit Sant, i l'inici de la seva missió, ungit per l'Esperit al Jordà quan és batejat, fins a la seva mort, quan alena l'Esperit sobre els seus deixebles, i la seva resurrecció, el seu cos va ser mort, però per l'Esperit fou retornat a la vida, ens recorda la primera carta de Pere. L'Esperit és qui mou Jesús, qui el guia, i cada vagada que surt l'Esperit a l'Evangeli és perquè el que es narra es vital en la missió de Jesús. I avui, l'Esperit empeny Jesús al desert per ser-hi temptat. Les temptacions de Jesús són, per tant, un element central de la missió del Fill de Déu a la terra. Les temptacions testimonien fins a quin punt el Fill de Déu ha assumit la humanitat. Les temptacions de Jesús són la resposta divina a les temptacions d'Adam i Eva al paradís: la serp seduí Adam i Eva perquè mengessin del fruit prohibit de l'arbre del coneixement del bé i del mal, i sucumbint i menjant-ne van fer entrar el mal en el món. Aquest mal més endavant conduí al diluvi, per regenerar la humanitat. Tant en un cas com en l'altre, Déu, però, feu una promesa de no deixar al mal l'última paraula, de no abandonar per sempre la humanitat que havia sortit de les seves mans.  Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: La vida no serà mai més exterminada per l'aigua del diluvi, no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra. Aquesta promesa de Déu es compleix plenament amb la missió del seu Fill, Jesucrist. Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. Per tal de restaurar, renovar i regenerar la humanitat no n'hi havia prou que Jesús vingués al món: calia que d'alguna manera Jesús refés totes les etapes de l'home dins la història de la salvació; calia deixar clar a l'home que un com ell, que es cansava quan caminava, que podria passar fam i set, que plorava i s'alegrava... que aquest per ser home i alhora Déu, el podia salvar, el podia conduir a Déu. Per això, l'Esperit envia Jesús al desert per ser-hi temptat: Jesús, per recórrer plenament el camí d'Adam i Eva, havia d'experimentar també la seducció de la temptació, la seducció del poder, de la força, de l'autosuficiència, d'esdevenir Déu! Jesús, superant la temptació, treu l'home de la situació on l'havia deixat la serp: ja no caldrà més que l'home es faci Déu perquè Déu s'ha fet home per fer dels homes fills de Déu. La lògica que hi havia al darrera de la temptació s'ha capgirat. L'home, ja pot no sucumbir a la temptació del poder, perquè el veritable poder és el servei; l'home pot evitar tancar-se en l'autosuficiència i l'autoreferencialitat, perquè la veritable vida de l'home és la Paraula de Déu; l'home, pot evitar d'intentar fer-se com Déu, perquè Déu s'ha fet home per nosaltres. La victòria de Crist sobre les temptacions, es converteix en victòria de l'home. Per això, ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Però com que a aquest Regne s'hi accedeixi lliurement, ens convé convertir-nos i creure en l'Evangeli: Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Comentari Patrístic

Dels sermons d’Isaac de Stella, abat

(Sermó XXX: Sources Chrétiennes 207,180-185)

L’Esperit va conduir Jesús al desert. Nostre Senyor Jesucrist actua en tot obeint la crida o el manament d’un altre. No fa res per pròpia iniciativa. Talment, que és enviat al món, és conduït al desert i, cridat, ressuscita de la mort, tal com està escrit: Desvetlla’t glòria meva, desvetlleu-vos, arpa i lira meva.

Tanmateix, a la passió, s’hi encamina espontàniament i pel seu propi voler, tal com ho havia predit el profeta: S’ha ofert perquè ell mateix ho ha volgut. I també en aquesta ocasió s’ha fet obedient al Pare fins a la mort. Mestre i model d’obediència, no ha volgut fer ni sofrir res al marge d’aquesta obediència que és l’únic camí que porta a la vida veritable.

L’Esperit va conduir Jesús al desert o, com diu un altre evangelista: L’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu, són Fills de Déu. Ell però, que era el Fill per excel·lència, fou empès i conduït al desert d’una manera diferent i més escaient que els altres. Ple de l’Esperit Sant —diu—, se’n tornà del Jordà. Als altres, l’Esperit Sant els és concedit segons una certa mesura i és segons aquesta mesura que són guiats en totes les seves accions; aquell, però, en el qual habita corporalment la plenitud de la Divinitat, rep també plenament l’Esperit. Per això és empès a complir amb més força i més perfectament el manament del Pare.

Se’n tornà del Jordà i l’Esperit el va conduir pel desert. El qui ha davallat al món ara ve del Jordà. Ben aviat, però, deixarà aquest món i tornarà al Pare. Per això, el qui vulgui pujar que baixi primer al Jordà, perquè sense humilitat no hi pot haver exaltació: tothom qui s’humilia serà enaltit.

Aquí hi trobarà l’Esperit Sant, que descansa sobre els senzills i els humils, els qui s’afanyen a complir la paraula de Déu; l’Esperit que resisteix els superbs i dóna la gràcia als humils, que els fa menysprear el món i aquest temps que passa, i els omple de força per a vèncer el diable i defugir les multituds on les males companyies corrompen els bons costums, i els empeny a retirar-se al desert, en un lloc apartat, on puguin viure per a Déu tot sol, invocant-lo com els petits de l’oreneta i meditant, com una coloma, les seves paraules. Allà, Ell mateix els respondrà i els parlarà al cor, tal com diu el profeta: Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor.

Així, nostre Senyor Jesucrist, benèvol i humil de cor, després d’haver-se humiliat fins al punt de deixar-se batejar per aquell que li era inferior, ha merescut de ser enaltit a la dignitat que li pertocava, tal com ho testimonia la veu del Pare: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat. Per la seva humilitat i obediència m’hi he complagut i ara l’enalteixo i el prefereixo a tots els altres; escolteu-lo, doncs, a partir d’ara.»

DISSABTE DESPRÉS DE CENDRA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

El text de la vocació de Leví, de Mateu, és un dels textos amb més força de l'Evangeli. Segurament hi ajuda l'obra que Caravaggio feu d'aquest relat, o potser més ben dit, aquest famós capolavoro del gran pintor italià plasma perfectament tota la força d'aquest text. Jesús que diu: Vine amb mi; Leví que ho deixa tot i el segueix. Ell ho deixà tot, s'aixecà i se n'anà amb Jesús. És el paradigma de tota conversió, de tota crida de Jesús, de tota vocació al seguiment de Jesús. El quadre agafa el moment en què Crist crida Leví, mentre aquest seu amb els altres cobradors d'impostos atrafegat en els seus afers. Jesús el crida assenyalant-lo amb el dit; Leví respon amb una mirada de sorpresa i un dit que assenyala vers si mateix com dient: jo? segur? Així és la crida de Jesús: ell irromp al cor mateix de la vida, fent-nos sortir dels nostres quefers, fent-nos despertar del nostre ensopiment, fent-nos sortir del nostre pecat per cridar-nos i invitar-nos a seguir-lo: Vine amb mi. Ser cristià és seguir Jesús, ras i curt. Gràcies a aquesta crida, com Leví, prenem consciència de la nostra realitat, de la nostra petitesa i del nostre pecat: segur que sóc jo qui crides, Senyor? El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors. La lògica de l'Evangeli és sempre la mateixa: Jesús ve a guarir els pecadors, tots aquells pels qual la vida ja no té cap sentit. L'actitud dels fariseus i dels mestres de la Llei és la d'aquells que satisfets de si mateixos ja no necessiten cap mena de salvació: tenen la vida solucionada des de tots els punts de vista; es consideren justos i són incapaços de veure l'abisme existencial on es troben. Els pecadors, els publicans i els cobradors d'impostos de l'Evangeli, que viuen sempre amb la consciència de no ser res i de merèixer encara menys, són els qui el Senyor Jesús, de fet, crida. Per això, només és prenent consciència de la nostra realitat davant la crida que ens fa Jesús, com podem convertir-nos de veritat i transformar la nostra vida: només així podem deixar tot el bagatge que portàvem fins aleshores i que, pel seu pes, no permetia que esdevinguéssim lliures. Quan Leví ho deixà tot i se n'anà amb Jesús, convidà molta gent a casa seva. Festa que celebra i testimonia la transformació esdevinguda. És el moment de la irrupció de la llum i la claror de la que ens parla el llibre d'Isaïes: llavors, s'omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia. Que també avui puguem escoltar: Vine amb mi, de llavis de Jesús!