DISSABTE DE LA SETMANA III DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a: 
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari  
 

El canvi climàtic ens està confirmant que els homes no podem dominar el clima, sinó que més aviat el que es veu que sí que està a les nostres mans és empitjorar-lo. Però refrenar vendavals, eixugar sequeres i calmar tempestats no són coses que estiguin al nostre abast. Per això ni ens ha d'estranyar gens que els deixebles quedessin atònits, plens de respecte, quan Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué a l'aigua: «Calla i estigues quieta» i el vent amainà i seguí una gran bonança; ni que, davant d'aquests fets extraordinaris, ben lluny de l'abats dels homes, es preguntessin: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?». Qui deu ser aquest? Aquesta és la pregunta que avui ens fa l'Evangeli. Qui és Jesús? El miracle, el signe extraordinari, està totalment al servei d'aquesta pregunta: mira a descobrir la identitat de Jesús. Jesús no passà per aquest món com si fos el màgic Andreu que ara treu un conill d'un barret ara fa desaparèixer un colom sota un mocador; ara calma una tempesta ara guareix un cec de naixement: aquesta no és l'actitud de Jesús. Els signes que Jesús feu al llarg de la seva vida són invitacions a descobrir qui és ell mitjançant el do de la fe; invitacions a creue en ell i a endinsar-nos en el seu misteri: invitacions, com les que feu als deixebles, a passar a l'altra riba. En aquesta riba hi ha la por, els temporals de vent fort i les onades que enfonsen les barques de les nostres vides, la desesperació i la manca de sentit, el tancament i l'egocentrisme. Passar a l'altra riba, amb la barca de la fe, és reconèixer, com Abraham i Sara, que no tenim aquí la nostra pàtria, que som forasters i estrangers en aquest país, que aspirem a tenir-ne una de millor. Passar a l'altra riba, cridats per Jesús, és confessar-lo a ell com Déu i Senyor, a més de germà i Mestre; és reconèixer i confessar per la fe que Jesús és el nostre salvador, aquell que pot oferir plenitud i sentit a tot el nostre viure, perquè pot asserenar totes les tempestes del nostre cor. Passar a l'altra riba, és, com feu Abraham, sortir del propi país, de l'espai petit de les pròpies seguretats, per marxar sense saber cap a on, però ferms en la confiança de qui ens invita a canviar de riba. Els signes de Jesús ens inviten a fer aquest camí que ens fa sortir de nosaltres mateixos per deixar-nos conduir per un altre; ens inviten a obrir el profund del nostre cor, perquè Ell i el seu Evangeli hi facin entrada i estada. Acollim aquesta invitació i, passant a l'altra riba, deixem la nostra vida en mans del nostre Mestre. Que ens hagi de dir: encara no teniu fe?

DIVENDRES DE LA SETMANA III DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a: 
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/ 

Comentari  
 

L'Evangeli d'avui tornar a parlar-nos del Regne de Déu amb paràboles perquè entenguem la predicació de Jesús.Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles. De fet, no hi ha cap altra manera de parlar del Regne de Déu sinó és amb un llenguatge analògic, que faci servir les comparacions, les paràboles, l'analogia, perquè el Regne de Déu no és una realitat com les d'aquest món. Tot i que hem construït teocràcies i encara en construïm, regnes de Déu en aquesta terra, el Regne de Déu no és com els regnes d'aquest món ni -molt menys encara- com les preteses teocràcies d'aquest món, del color religiós que siguin. Per això mateix, com que no és com les d'aquest món no se'n pot parlar amb el llenguatge precís amb el que parlem de les realitats mundanes. Només un llenguatge que utilitzi les comparacions i les figures literàries pot fer-nos entreveure com pot ser una realitat com el Regne de Déu que no té en la terra el seu fonament, malgrat que -això sí- sigui present enmig nostre. A què compara Jesús el Regne de Déu: al gra de mostassa, la més petita de les llavors i a l'home que sembra el gra a la terra. La llavor és el signe del naixement d'una vida nova: una realitat que sempre sorprèn i admira l'home de cor humil. Com pot ser que d'una cosa tant petita en pugui sortir tanta vida? És veritat que la ciència actual ha arribat a conèixer molts dels mecanismes i causes que fan que de la llavor en surti una nova planta: però hem arribat a saber què és el misteri de la vida? No crec que puguem mai respondre per què hi ha vida: això és un misteri admirable. Doncs, el Regne de Déu és com una llavor, com la de la mostassa que és la més petita de les llavors: un cop sembrat -per la predicació de la paraula, per exemple- neix i creix tant que acaba sent una realitat immensa. El Regne de Déu, que ve del cel, que se sembra per la petitesa del nostre testimoni i de la nostra predicació, es fa present enmig nostre, creixent i fent-se gran a través del do de la fe, de l'esperança i de la caritat que Déu posa en els cors d'aquells qui l'accepten. Sense saber com i portat-lo sempre amb la fragilitat que ens configura com a vasos de terrissa que som, el Regne germina en el fons del nostre cor i s'entén pels dominis d'aquest món fent que tots aquells qui l'acullen sàpiguen que tenen béns que duren per sempre i, per això, es tornen capaços de sostenir lluites i combats pacífics, de ser insultats i maltractats, de fer-se solidaris amb els qui pateixen, de compartir les penes de tots els presoners i esclaus d'aquest món; de viure, en definitiva, les benaurances, posant pau, sent mansois, treballant per la justícia, plorant amb els qui ploren, mirant de tenir sempre el cor net, perquè pugui custodiar el Regne de Déu. Aquest és l'esforça que es demana a qui acull el Regne de Déu, l'esforç de sofrir amb constància per poder complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès. Acollint el Regne en el fons del nostre cor, creuem i gràcies a aquesta fe ens salvarem.

DIJOUS DE LA SETMANA III DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a:  
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari  

Qui tingui orelles per a sentir-hi, que ho senti. L'Evangeli d'avui torna a ser una invitació a sortir de nosaltres mateixos per estar atents, per escoltar, per fer servir les pròpies orelles. Déu invita sempre, no força mai. I què és el que hem de sentir? que hem de ser llum. Llum que il·lumini des d'un lloc ben alt per tenir un abast ben gran. Quina llum poden donar les làmpades amagades sota un llit? A vegades, la nostra vida és com una làmpada sota un llit: no fem gen de llum. Quan? Quan, per exemple, judiquem els altres. Quan jutgem ens fem superiors als altres i amb el nostre judici no fem sinó mal. Qui ens ha posat per damunt dels altres? Qui ens ha fet jutges dels altres? El judici, la crítica, la murmuració, la difamació, l'insult... heus ací exemples de llums sota el llit. Quan, moguts pel nostre orgull, ens creiem superiors als altres, resulta que no ens adonem que ens col·loquem per sota, com làmpades sota el llit. Perquè, si mesurem així els altres -judicant-los- resulta que ens fem la mesura amb que serem nosaltres mateixos judicats: una mesura ben baixa, ben pobre, ben mesquina! Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet. I aquestes són paraules ben clares que no necessiten comentari. Com esdevindrem llum que il·lumini des d'un lloc ben alt? Ens ho diu avui la carta als cristians hebreus:  Estiguem atents els uns als altres per animar-nos a l'amor fratern i a les bones obres. Enlloc de jutjar, servir. Estar atent a l'altre, animar-se a estimar-se i a fer el bé: heus ací la conversió que ens demana el Senyor. Deixar de ser jutges (i moltes vegades també botxins) per poder esdevenir germà. L'atenció a l'altre és l'actitud misericordiosa, l'actitud del qui es fa un cor amb el cor de l'altre i sap acostar-se a les necessitats i als patiments de l'altre sense prepotència, des de la pròpia fragilitat i necessitat, per mirar de fer-se pròxim, fer-se proper, i compartir el camí de la vida fraternalment. Si aquesta és la nostra mesura, també serà la mesura que ens farà Déu. I per això, si aquesta és la nostra mesura, la que ens fa tenir misericòrdia, Déu ens en donarà encara més: encara hi afegirà. I la misericòrdia de Déu no s'acaba mai! Per això és bo no deixar d'assistir a les nostres reunions -com ens recorda la carta als cristians hebreus- per poder escoltar la Paraula de Déu, que ens invita a convertir-nos, per poder alimentar-nos del pa de vida, que ens omple de la misericòrdia divina, i per encoratjar-nos els uns als altres en aquest servei fratern d'animar-nos a desviure'ns els uns pels altres.

DIMECRES DE LA SETMANA III DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a:
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/2011/10/dimecres-de-la-setmana-iii-durant-lany.html

Comentari

 Al cor de l'Evangeli que proclamem avui hi ha unes paraules misterioses: «Déu us fa a vosaltres el do de revelar-vos els secrets del seu Regne, però als qui s'han quedat fora els ho he de dir tot en paràboles, perquè, tot i veure-hi, no hi vegin, tot i sentir-hi, no ho entenguin, ja que no es volen convertir, perquè Déu els perdoni». Sembla com si Jesús volgués excloure algú del seu Regne, quan sabem que Déu ens ha creat a tots i vol que tots en salvem per Jesucrist. Això és, en efecte, el que afirma el fragment de la carta als cristians hebreus que llegim avui: Jesucrist, amb una sola oblació, amb el do de la seva vida a la creu per tots nosaltres, a fet que Déu perdoni els pecats de tots els homes, de forma que ja no cal presentar més ofrenes per obtenir el perdó i de forma que ha consagrat del tot i per sempre els seus germans, els homes i les dones d'aquest món, fent-nos esdevenir a tos fills de Déu. Si això és així, què vol dir-nos Jesús quan afirma que parla amb paràboles perquè els qui s'han quedat fora, tot i sentir-hi no hi sentin? Les paràboles són un mitjà habitual en la predicació del Senyor: amb elles es diu i no es diu, es parla i no es parla, s'entén i no s'entén. Amb elles el Senyor proposa i no imposa, convida però no obliga; en definitiva trenca els esquemes dels qui escolten i els obliga a pensar per prendre una decisió. La paràbola obre al seguiment de Crist sense forçar; demana la conversió i la consegüent determinació en el seguiment del Senyor. Pressuposa i fa actuar de manera molt profunda la llibertat de qui escolta. I com diu la paràbola d'aquest evangeli, la paraula sembrada pot caure entre qui escolten però no segueixen perquè aquesta els rellisca, perquè aquesta és ofegada per les preocupacions de cada dia, perquè aquesta no arrela en el cor per les dificultats amb què hom es troba; la paraula, en canvi, pot caure entre aquells qui tenen un cor humil que, sabedors de la seva petitesa, de la seva fragilitat, de la seva necessitat de ser omplerts per un amor sense límits, obren aquest cor com terra eixuta sense una gota d'aigua, a aquesta paraula de vida eterna, a aquesta paraula que ens invita a convertir-nos i a acceptar el perdó que Déu ens ofereix en el seu Fill. I, quan la nostra llibertat actua, es pot decantar cap a un lloc o cap a un altre: per això sempre hi haurà qui veient-hi no hi veurà, qui sentint-hi no hi sentirà. Toca als cristians, però, de procurar ser llum en les nostres vides per ajudar a sembrar aquesta paraula per tal que cada dia hi hagi més gent que veient-hi, hi vegi i que escoltant-hi, escolti. Aquest és el fruit que s'espera d'aquells qui senten la predicació i l'accepten. Tant de bo puguem arribar a donar trenta, seixanta i, millor, cent.