DIMECRES DE LA SETMANA III DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a:
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/2011/10/dimecres-de-la-setmana-iii-durant-lany.html

Comentari

 Al cor de l'Evangeli que proclamem avui hi ha unes paraules misterioses: «Déu us fa a vosaltres el do de revelar-vos els secrets del seu Regne, però als qui s'han quedat fora els ho he de dir tot en paràboles, perquè, tot i veure-hi, no hi vegin, tot i sentir-hi, no ho entenguin, ja que no es volen convertir, perquè Déu els perdoni». Sembla com si Jesús volgués excloure algú del seu Regne, quan sabem que Déu ens ha creat a tots i vol que tots en salvem per Jesucrist. Això és, en efecte, el que afirma el fragment de la carta als cristians hebreus que llegim avui: Jesucrist, amb una sola oblació, amb el do de la seva vida a la creu per tots nosaltres, a fet que Déu perdoni els pecats de tots els homes, de forma que ja no cal presentar més ofrenes per obtenir el perdó i de forma que ha consagrat del tot i per sempre els seus germans, els homes i les dones d'aquest món, fent-nos esdevenir a tos fills de Déu. Si això és així, què vol dir-nos Jesús quan afirma que parla amb paràboles perquè els qui s'han quedat fora, tot i sentir-hi no hi sentin? Les paràboles són un mitjà habitual en la predicació del Senyor: amb elles es diu i no es diu, es parla i no es parla, s'entén i no s'entén. Amb elles el Senyor proposa i no imposa, convida però no obliga; en definitiva trenca els esquemes dels qui escolten i els obliga a pensar per prendre una decisió. La paràbola obre al seguiment de Crist sense forçar; demana la conversió i la consegüent determinació en el seguiment del Senyor. Pressuposa i fa actuar de manera molt profunda la llibertat de qui escolta. I com diu la paràbola d'aquest evangeli, la paraula sembrada pot caure entre qui escolten però no segueixen perquè aquesta els rellisca, perquè aquesta és ofegada per les preocupacions de cada dia, perquè aquesta no arrela en el cor per les dificultats amb què hom es troba; la paraula, en canvi, pot caure entre aquells qui tenen un cor humil que, sabedors de la seva petitesa, de la seva fragilitat, de la seva necessitat de ser omplerts per un amor sense límits, obren aquest cor com terra eixuta sense una gota d'aigua, a aquesta paraula de vida eterna, a aquesta paraula que ens invita a convertir-nos i a acceptar el perdó que Déu ens ofereix en el seu Fill. I, quan la nostra llibertat actua, es pot decantar cap a un lloc o cap a un altre: per això sempre hi haurà qui veient-hi no hi veurà, qui sentint-hi no hi sentirà. Toca als cristians, però, de procurar ser llum en les nostres vides per ajudar a sembrar aquesta paraula per tal que cada dia hi hagi més gent que veient-hi, hi vegi i que escoltant-hi, escolti. Aquest és el fruit que s'espera d'aquells qui senten la predicació i l'accepten. Tant de bo puguem arribar a donar trenta, seixanta i, millor, cent.