La nostra vida en aquest món -diem- és un pelegrinatge. I un pelegrinatge sempre significa caminar vers una altra realitat, diferent de la que ens trobem: un lloc, un espai, un nou àmbit... La vida religiosa de gairebé totes les cultures i poble s'expressa, entre altres formes, a través d'aquesta imatge: el pelegrinatge. Es fa camí vers un arbre sagrat, vers un indret especial, vers una muntanya santa. Els creients en Jesucrist ja no caminen vers cap muntanya santa, vers cap ciutat, vers cap indret d'aquest món. La carta als cristians hebreus que anem llegint aquests dies ens ho diu ben clarament: Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança, a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel. No hem pelegrinat vers cap muntanya, sinó vers la muntanya de Sió; no hem pelegrinat vers cap ciutat, sinó vers la ciuta del Déu viu, la Jerusalem celestial. Sió i Jerusalem imatges vives d'una realitat que, present en aquest món, no és d'aquest món. Per això el nostre pelegrinatge no és vers cap muntanya ni cap ciutat a les que puguem arribar-hi caminant amb els nostres peus. Són imatges d'una realitat més profunda com és la presència de Déu entre nosaltres. Els creients en Jesucrist no ens acostem a cap lloc de pelegrinatge terrenal sinó que el nostre camí de fe ens condueix a Déu mateix, per Jesucrist el mitjancer entre Déu i els homes. Incorporats pel baptisme al mateix Senyor Jesús, som conduïts a viure davant la mateixa presència de Déu, allí on hi ha l'aplec festiu dels ciutadans del cel, allí on hi ha les multituds del àngels, allí on s'alegren i reposen del seu pelegrinatge els qui ja han arribat a terme. Heus ací vers on tendeix el nostre pelegrinatge, vers quin "lloc" camina el nostre camí de fe. I com tot bon caminador que es proposa fer una llarg recorregut, cal anar lleugers d'equipatge: Jesús ens recomana que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. El bastó és l'única cosa que se'ns recomana portar per fer aquesta camí; el bastó, que és allò on hom es recolza quan camina. La fe és el nostre bastó, un bastó que no podem oblidar al llarg de tot aquest pelegrinatge que és la nostra vida, un fe que s'aferma per l'esperança al terme d'aquest camí i que fa camí obrant amb les obres de l'amor. Un fe que espera i que estima i així camina. Una fe així és el bastó que no podem deixar aparcat a casa. Però, les altres coses de la nostra vida, les podem deixar ben tranquil·lament: la seguretat del pa i del sarró, la riquesa dels diners i tota la seva potència, la dignitat dels vestits i de la nostra aparença... els falsos punts de recolzament que se'ns fan presents al llarg de la nostra vida i que ens inviten com sirenes a restar amb ells, amagant-nos els esculls on la nostra vida pot quedar atrapada per sempre. Caminar despresos dels nostres lligams per arribar al terme del nostre pelegrinatge on ja des d'ara, des del moment que ens calcem les sandàlies per caminar, podem viure: ja que el terme és el mateix camí perquè el terme és Jesucrist que és camí perquè és veritat i vida. El nostre és, doncs, un pelegrinatge de conversió envers Jesús, el Fill de Déu.
dijous, 5 de febrer del 2015
DIJOUS DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY / I
La nostra vida en aquest món -diem- és un pelegrinatge. I un pelegrinatge sempre significa caminar vers una altra realitat, diferent de la que ens trobem: un lloc, un espai, un nou àmbit... La vida religiosa de gairebé totes les cultures i poble s'expressa, entre altres formes, a través d'aquesta imatge: el pelegrinatge. Es fa camí vers un arbre sagrat, vers un indret especial, vers una muntanya santa. Els creients en Jesucrist ja no caminen vers cap muntanya santa, vers cap ciutat, vers cap indret d'aquest món. La carta als cristians hebreus que anem llegint aquests dies ens ho diu ben clarament: Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança, a la seva sang purificadora, que parla més favorablement que la d'Abel. No hem pelegrinat vers cap muntanya, sinó vers la muntanya de Sió; no hem pelegrinat vers cap ciutat, sinó vers la ciuta del Déu viu, la Jerusalem celestial. Sió i Jerusalem imatges vives d'una realitat que, present en aquest món, no és d'aquest món. Per això el nostre pelegrinatge no és vers cap muntanya ni cap ciutat a les que puguem arribar-hi caminant amb els nostres peus. Són imatges d'una realitat més profunda com és la presència de Déu entre nosaltres. Els creients en Jesucrist no ens acostem a cap lloc de pelegrinatge terrenal sinó que el nostre camí de fe ens condueix a Déu mateix, per Jesucrist el mitjancer entre Déu i els homes. Incorporats pel baptisme al mateix Senyor Jesús, som conduïts a viure davant la mateixa presència de Déu, allí on hi ha l'aplec festiu dels ciutadans del cel, allí on hi ha les multituds del àngels, allí on s'alegren i reposen del seu pelegrinatge els qui ja han arribat a terme. Heus ací vers on tendeix el nostre pelegrinatge, vers quin "lloc" camina el nostre camí de fe. I com tot bon caminador que es proposa fer una llarg recorregut, cal anar lleugers d'equipatge: Jesús ens recomana que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. El bastó és l'única cosa que se'ns recomana portar per fer aquesta camí; el bastó, que és allò on hom es recolza quan camina. La fe és el nostre bastó, un bastó que no podem oblidar al llarg de tot aquest pelegrinatge que és la nostra vida, un fe que s'aferma per l'esperança al terme d'aquest camí i que fa camí obrant amb les obres de l'amor. Un fe que espera i que estima i així camina. Una fe així és el bastó que no podem deixar aparcat a casa. Però, les altres coses de la nostra vida, les podem deixar ben tranquil·lament: la seguretat del pa i del sarró, la riquesa dels diners i tota la seva potència, la dignitat dels vestits i de la nostra aparença... els falsos punts de recolzament que se'ns fan presents al llarg de la nostra vida i que ens inviten com sirenes a restar amb ells, amagant-nos els esculls on la nostra vida pot quedar atrapada per sempre. Caminar despresos dels nostres lligams per arribar al terme del nostre pelegrinatge on ja des d'ara, des del moment que ens calcem les sandàlies per caminar, podem viure: ja que el terme és el mateix camí perquè el terme és Jesucrist que és camí perquè és veritat i vida. El nostre és, doncs, un pelegrinatge de conversió envers Jesús, el Fill de Déu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
cert
ResponElimina