D'on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria... Si alguna cosa testimonien aquestes paraules és l'absoluta normalitat de Jesús. Contràriament al que totes les tradicions gnòstiques han afirmat, no hi ha res en al vida oculta de Jesús que faci entreveure poders sobrehumans o coses per l'estil. Fins a l'inici de la seva predicació, quan començà a ensenyar a la sinagoga, res de la seva vida havia sobresortit per estrany o anormal... i, en el moment de l'inici de la seva vida pública, quan comença e ensenyar, el que estranya i escandalitza els seus convilatans és el do de saviesa que surt dels seus llavis i les guaricions que fa a través de les seves mans, guaricions comptades amb els dits de la mà, que miren més a desvetllar la fe que no pas a recrear un espectacle. Per això, la gent del seu poble no se'n sabia avenir: un com nosaltres, que conviu amb nosaltres i ha nascut d'entre nosaltres, de qui coneixem els pares i els parents, ara es posa a ensenyar amb saviesa? No podia ser. Com n'és de difícil comprendre el llenguatge de Déu que diu i fa coses extraordinàries dins la més absoluta normalitat. Jesús, el fuster i fill de fuster, el més ordinari d'entre els veïns de Natzaret, ara parla de l'inefable, del totpoderós, de l'únic Déu del que han parlat Abraham, Isarel, el Rei David i els profetes, i ho fa amb una saviesa que els era del tot desconeguda fins aleshores; Jesús de Natzaret, invita a convertir-se i a creure en ell, demana fe i profereix una doctrina que destil·la un coneixement nou de Déu, al que anomena Pare, que fins i tot sembla blasfèmia i que els escandalitza. Contrariats no creuen. Per què ens costa tant d'entrar en la dinàmica de Déu? L'elecció d'Israel, no era l'elecció de la més petita de les nacions? El qui havia de portar la redempció i la salvació a Israel, no havia de ser alhora el servent sofrent que de tant desfigurat ni tan sols semblava un home? No havien de ser Betlem i Natzaret, ciutats petites i insignificants, les qui havien d'engendrar el qui havia de salvar Israel? No entenem que Déu es desviu per allò de més petit i insignificant? que el seu cor immens és atret per allò de més ínfim que hi pugui haver? Per què ens havia d'estranyar, doncs, que Déu fes portador de l'extraordinarietat del so do la més absoluta ordinarietat? El misteri de l'amor immens de Déu per les seves criatures s'ha fet palès en la senzillesa d'un home nascut i crescut en el si d'un poble pobre i d'una família humil. Intercanvi admirable!, dirien els Pares. Tot plegat per invitar-nos a la fe, per invitar-nos a creure en ell, perquè ell és portador de vida nova, de vida eterna.
dimecres, 4 de febrer del 2015
DIMECRES DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY / I
D'on li ve tot això? No és el fuster, el fill de Maria... Si alguna cosa testimonien aquestes paraules és l'absoluta normalitat de Jesús. Contràriament al que totes les tradicions gnòstiques han afirmat, no hi ha res en al vida oculta de Jesús que faci entreveure poders sobrehumans o coses per l'estil. Fins a l'inici de la seva predicació, quan començà a ensenyar a la sinagoga, res de la seva vida havia sobresortit per estrany o anormal... i, en el moment de l'inici de la seva vida pública, quan comença e ensenyar, el que estranya i escandalitza els seus convilatans és el do de saviesa que surt dels seus llavis i les guaricions que fa a través de les seves mans, guaricions comptades amb els dits de la mà, que miren més a desvetllar la fe que no pas a recrear un espectacle. Per això, la gent del seu poble no se'n sabia avenir: un com nosaltres, que conviu amb nosaltres i ha nascut d'entre nosaltres, de qui coneixem els pares i els parents, ara es posa a ensenyar amb saviesa? No podia ser. Com n'és de difícil comprendre el llenguatge de Déu que diu i fa coses extraordinàries dins la més absoluta normalitat. Jesús, el fuster i fill de fuster, el més ordinari d'entre els veïns de Natzaret, ara parla de l'inefable, del totpoderós, de l'únic Déu del que han parlat Abraham, Isarel, el Rei David i els profetes, i ho fa amb una saviesa que els era del tot desconeguda fins aleshores; Jesús de Natzaret, invita a convertir-se i a creure en ell, demana fe i profereix una doctrina que destil·la un coneixement nou de Déu, al que anomena Pare, que fins i tot sembla blasfèmia i que els escandalitza. Contrariats no creuen. Per què ens costa tant d'entrar en la dinàmica de Déu? L'elecció d'Israel, no era l'elecció de la més petita de les nacions? El qui havia de portar la redempció i la salvació a Israel, no havia de ser alhora el servent sofrent que de tant desfigurat ni tan sols semblava un home? No havien de ser Betlem i Natzaret, ciutats petites i insignificants, les qui havien d'engendrar el qui havia de salvar Israel? No entenem que Déu es desviu per allò de més petit i insignificant? que el seu cor immens és atret per allò de més ínfim que hi pugui haver? Per què ens havia d'estranyar, doncs, que Déu fes portador de l'extraordinarietat del so do la més absoluta ordinarietat? El misteri de l'amor immens de Déu per les seves criatures s'ha fet palès en la senzillesa d'un home nascut i crescut en el si d'un poble pobre i d'una família humil. Intercanvi admirable!, dirien els Pares. Tot plegat per invitar-nos a la fe, per invitar-nos a creure en ell, perquè ell és portador de vida nova, de vida eterna.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada