DIUMENGE VI DURANT L'ANY / Cicle B

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

La llei de Moisès era molt dura amb els leprosos: aquests, a més del mal que comporta la mateixa malaltia, havien de patir una exclusió social radical, apartats de tots i de tothom. Els qui pateixen del mal de la lepra han d'anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: "Impur, impur!" Mentre el mal persisteixi són impurs, i han de viure sols, fora del campament. Les nostres societats també exclouen determinats grups de persones, alguns més que d'altres, però no fins a l'extrem en què es trobaven els leprosos d'Israel. Eren considerats impurs, havien de viure sols, fora de la comunitat, i s'havien de considerar impurs i, per això si mai s'acostava algú cap a ells, caminat o anant d'una lloc a un altre, havien de cridar: "impur!", per advertir-los de la seva presència. L'exclusió era radical. Per això, el gest d'aquell leprós que es presentà a Jesús, s'agenollà davant seu i li suplicà de purificar-lo, era del tot inaudit i extraordinari: gairebé ens és impossible de pensar què havia significat per la cultura de l'època. Qui fins ara havia pogut purificar un leprós? L'escriptura recull molts pocs casos i sempre per una intervenció divina mediada, per exemple, per un profeta. Jesús vol guarir-lo i el guareix: Sí que ho vull: queda pur. Aquest gest, aquesta guarició demostra en primer lloc que Jesús, que actua de manera molt personal, sí que ho vull, en primera persona, actua a la manera de Déu, l’únic que pot guarir de la lepra. Al mateix temps i, precisament per aquesta manera divina d’actuar, presenta com és aquesta manera divina d’actuar, com Déu intervé en la història en relació a la criatura que és la nineta dels seus ulls. Efectivament, diu el text: Jesús, compadit, el tocà amb la mà. Compassió i proximitat: heus ací les característiques de la manera d’obrar de Déu. Déu que és amor, que és ple de misericòrdia, sent compassió per tots els homes, especialment per aquells que les cultures i les diferents societats humanes més marginen i exclouen. I aquesta compassió es fa proximitat: Jesús toca el leprós, quan dels leprosos tothom se n’havia d’allunyar! La compassió i la proximitat són les armes que guareixen principalment l’exclusió i la marginació. De ben segur que no està a les nostres mans poder guarir leprosos, però sí que tenim a l’abast poder ser compassius i fer-nos popers de tots aquells que la societat margina, allunya o exclou. A això ens hi invita també Pau, quan demana als cristians de Corint: no busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres, perquè se salvin. Què ens allunya de la compassió i la proximitat envers els altres sinó fer només allò que ens convé a nosaltres, que no ens incomoda, que no trenca els nostres plans? Si tot ho hem de fer a glòria de Déu, ens hem d’adaptar a tos i això significa sortir del nostre petit món per anar a l’encontre del qui pateix, del qui està sol, del qui no té res per menjar, del qui està exclòs o marginat, dels leprosos del nostre temps. Si fou el leprós qui gosà acostar-se a Jesús, tinguem nosaltres ara la gosadia d’acostar-nos als leprosos i portar-los Jesús perquè els toqui. 

Comentari Patrístic

Del comentari a l’evangeli segons sant Mateu, de sant Joan Crisòstom, bisbe (Leccionari d’En Calcat) 

La fe del leprós que es presenta al Senyor és gran. No diu: «Si vós ho demaneu a Déu», ni simplement: «Si pregueu»; diu: Si voleu, em podeu purificar. No diu tampoc: «Senyor, purifiqueu-me»; no, li ho confia tot, reconeix que només ell disposa de la seva guarició; testifica que té tot poder. Jesús confirma i consagra aquesta paraula, perquè no s’acontenta amb respondre: «Sigues purificat»; respon: Sí que ho vull: queda pur. En aquesta ocasió volia confirmar la idea que tot el poble, i en particular el leprós, tenien de la seva autoritat; d’aquí la fórmula: Sí que ho vull. No era una vana expressió; l’acció va venir immediatament després de la paraula. I heus ací que la naturalesa, en rebre aquesta ordre, obeeix tot seguit, fins i tot amb menys temps del què triga l’evangelista a contar-ho. Perquè la paraula “immediatament” és massa lenta encara per a expressar aquesta rapidesa.

El Senyor no es limità a dir: Sí que ho vull: queda pur, sinó que estengué la mà i tocà el leprós. Això reclama la nostra atenció. ¿Per què, quan guareix per un acte de la voluntat, per la força de la seva paraula, també vol tocar-lo amb la mà? Em sembla que ho fa amb l’única finalitat de mostrar que estava per damunt la Llei i que, d’ara endavant, res no és impur per a una ànima pura. Eliseu estava sotmès a la Llei; per això ni gosà mirar Naaman. Tot i escandalitzar-se que no sortís i li donés la mà, el profeta, per no anar contra la Llei, envià l’estranger a rentar-se al Jordà. Però el Senyor guareix com a amo i no com a servent, i toca el leprós. Aquesta mà, que és pura, no es contamina de lepra, sinó que el cos del leprós queda purificat per la mà divina. Crist, en efecte, vingué no solament a guarir els cossos sinó a redreçar les ànimes vers la saviesa; ens ensenya de tenir cura de la nostra ànima, de purificar-la, sense preocupar-nos de les ablucions exteriors. L’única lepra que hem de témer és la de l’ànima, és a dir, el pecat.