DIMARTS DE LA SETMANA V DE QUARESMA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

El desànim forma part de la nostra condició humana i per això mateix també és un element amb què haurem de fer front en la nostra vida cristiana, en el nostre camí cap a la Pasqua definitiva. Potser per això, l'Església ha distribuït les seves festes en forma de cicle en el que anomenem l'any litúrgic. Any rere any se'ns proposa de refer el camí quaresmal per poder tornar a celebrar una nova Pasqua. D'aquesta manera, l'Església ens ajuda a evitar de caure en el desànim. Cal dir que el cicle litúrgic s'emmiralla en el cicle de l'any natural, pel qual les estacions -almenys fins abans d'iniciar-se el canvi climàtic- se succeeixen en aquesta alternança metafòrica de mort i vida, que composa el cicle natural. Aquest canvi constant de la vida que ha sorgit de les mans de Déu, genera aquella novetat que regenera la vida de qui sap copsar-la i ajuda a evitar caure en el desànim i el sense sentit de caminar sense nord. D'aquest canvi del cicle natural se n'ha servit l'Església per reviure la vida del Senyor en forma d'any litúrgic. Aquesta pedagogia serveix -com dèiem- per evitar de caure en el desànim, cosa que va passar als Israelites que fent camí cap a la terra promesa sortint de l'esclavitud d'Egipte, van acabar la paciència i malparlaven contra Déu i contra Moisès. Per què ens vau fer sortir d'Egipte, si hem de morir en aquest desert? No hi ha pa ni aigua, i ja estem fastiguejats d'aquest menjar tan miserable. El camí de la fe és també un camí d'alliberament, un camí vers una nova vida que però xoca constantment amb els elements de la vida vella, amb els elements que ens volen esclavitzar: l'aigua i el pa d'Egipte, les seguretats del món present. És un camí d'alliberament que es fa caminant per la vida, desaferrant-nos de tot allò que des del nostre cor ens vol enganxar a les mesquineses d'aquest món. Aquest camí de llibertat interior ha de vèncer els nostres tancaments, les nostres visions a curt termini, els nostres egoismes i, també, els nostres pecats. Camí d'alliberament que és camí de despreniment, de buidament, però no per quedar-se buits de tot i instal·lats en un no-res absurd, sinó per omplir-se de la presència del Déu que ens acompanya sempre en el camí de la vida i en el camí de la fe, però que alhora demana la nostra confiança i la nostra fe. I en aquest camí, també la temptació del desànim vol acompanyar-nos i, malgrat les nostres resistències, algunes vegades ens hi acompanya. I com tota temptació, també el desànim deforma la realitat i pretén que murmurem contra Déu. Deforma la realitat presentant-nos com a enganyoses les promeses de Déu. La terra promesa a Israel es presenta com un miratge perquè a Egipte tenien l'aigua i el pa: s'oblidaven però que eren esclaus.  La temptació no només deforma la realitat, sinó que mirar a fer-nos murmurar contra Déu. Amb la realitat deformada, la nostra percepció de les coses de Déu és ofuscada, entenebrida: és aleshores quan podem creue que el que creiem és una farsa i que el camí de l'Evangeli és un camí sense sentit. La murmuració és a les portes: per què hem de continuar caminat per aquest camí, per què seguir si les promeses no es compleixen, si tots els esforços per posar pau, per sembrar la justícia, per consolar els tristos acaben no tenint cap sentit? La temptació és real i present. La vença només la senzillesa i la confiança d'un cor que espera contra tota esperança i que, sobretot, estima incondicionalment, d'un cor que ha descobert en l'amor i la compassió el motor del misteri de la vida, allò que el fa més proper a Déu mateix. Un cor així és el que cada matí es diu: avui començo. I així fa un pas endavant cada dia cap a la nova terra promesa, cap al Déu que habita en els nostres cors i ens invita a participar de la seva vida.