dissabte, 14 de març de 2015

DISSABTE DE LA SETMANA III DE QUARESMA

Trobareu les lectures a:

La paràbola de l'Evangeli d'avui va dirigida a uns que es refiaven que eren justos, i tenien per no res a tots els altres. No deixa de ser curiós que hi hagi algú que es cregui just. Què difícil és dir: "sóc just". Però es veu que hi ha qui és capaç de dir-se a si mateix: "sóc just". Ho deu dir, potser, qui entén la vida cristiana com e fariseu de la paràbola, com un mer exercici complir preceptes i prescripcions, com un mer exercici d'anar complint unes determinades obligacions que, al cap i a la fi, podria deixar de complir i ser igual. En efecte, qui entén la vida cristiana només com el compliment d'una sèrie de preceptes, com anar a missa els diumenges, no s'ha deixat transformar per l'Esperit de Déu i, per això, si els compleix o no, la seva vida no canvia, potser, com a màxim té una mica de mal de consciència el dia que no va a missa el diumenge. També n'hi pot haver d'altres que es creguin justos: els qui, en efecte, pensen que com que Déu sempre perdona i estima, facin el que faci és del tot indiferent. Per entendre-ho clarament i continuant amb l'exemple que hem posat abans, anar a missa els diumenges o no anar-hi és totalment indiferent. Aquests viuen el cristianisme sota el signe del relativisme més absolut i fent de si mateixos la norma de tot: per això, als seus ulls, són justos. Tant en uns com en els altres, el cristianisme es viu, com a molt, de manera superficial: Crist no ha pogut transformar els cors d'aquells que als seus ulls es refien de ser justos. I el problema de refiar-se de ser justos, és que de manera més o menys velada, de manera més o menys amagada, sempre acaben menyspreant els altres, i tenien per no res a tots els altres. La pregària del fariseu de la paràbola de Lluc són eloqüents per si mateixes: Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes. Quina pregària! Es digereix a Déu per dir que no és com els altres homes! Què lluny de la veritat, quan, precisament, tots som com els altres homes! Tots som iguals i entre l'altre i jo no hi ha res que ens faci diferents. EL qui es fa just als propis ulls, trenca amb la resta de la humanitat, deixa de ser germà. I si es fa just, és a dir, ja no es considera pecador, i, a més, trenca amb la fraternitat universal, com pot un home així adreçar-se a Déu amb aquella pregària que Jesús ens va  ensenyar? Com pot dir: Pare nostre...? És evident que només pot adreçar-se a Déu donant-li gràcies per no ser com els altres. Però si Jesús ens ensenya a adreçar-nos a Déu com a Pare nostre, és també evident que el qui es reté juts als propis ulls, quan prega, no s'adreça al Déu de Jesús. I com que de Déu només n'hi ha un, el qui prega així, menyspreant els seus germans, s'adreça a un ídol, un ídol  que només pot ser el del seu propi jo. El cristià que reconeix Déu com a Pare nostre és també el que demana que se li perdonin les pròpies culpes; és el qui, per tant, es reconeix pecador davant Déu i els germans, el qui no es refia -ni de lluny- de ser just. Aquest, com el publicà de la paràbola, demana a Déu: Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador. És d'aquells que pot fer seva també les paraules del profeta Osses: Anem, convertim-nos al Senyor, tornem al nostre Déu. Ell, que ens ha destrossat, ens curarà; ell, que ens ha obert les ferides, ens embenarà; perquè reconeix en Déu el Déu veritable que és capaç de salvar i renovar la vida de l'home, que és capaç d'omplir amb el seu amor el cor buit i ferit de l'home, d'omplir-lo d'amor perquè pugui estimar. Aquest cristià que viu humilment davant Déu i els homes és el qui pot dir sincerament, des del fons del seu cor: Pare nostre...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada