diumenge, 12 d’abril del 2015

DIUMENGE II DE PASQUA: OCTAVA DE PASQUA

Trobareu les lectures a:

El vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.» Tant en una ocasió com en l’altra, Jesús entra en una casa, es posa al mig dels deixebles i els dóna la seva pau. Després de la desfeta, de l’abandó, de la traïció, la presència renovada de Jesús ressuscitat, vencedor de la mort, enmig dels deixebles és el fruit més clar de l’amor invencible de Déu per nosaltres: Jesús és enmig nostre. És amb nosaltres, tant els dies de les seves primeres aparicions als deixebles com també en els nostres dies. És enmig nostre i ens ofereix la seva pau. Reconèixer aquesta presència del Senyor ressuscitat enmig de les nostres comunitats és potser allò que més ens costa. La invitació a ser creient, que Jesús feia a Tomàs, també avui se’ns fa del tot actual. I és que, només quan sapiguem reconèixer la presència de Jesús en la nostra vida, enmig de les nostres comunitats, en l’Església; només quan sapiguem reconèixer des del fons del nostre cor la seva presència enmig nostre, la nostra vida podrà canviar, podrà transformar-se, podrà ser una vida en el Crist. Una vida que venci el món, perquè: qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu? Mirem-ho d’una altra manera: com podem ser i dir-nos cristians si, des de la fe, no prenem consciència de la presència de Jesús ressuscitat enmig nostre? La vida en Crist, no és fruit de viure en comunió amb Crist? El baptisme no ens incorpora a Crist? L’eucaristia no és comunió amb el cos i la sang de Crist? El do de la presència de Crist en les nostres vides, en les nostres comunitats, en l’Església és el fruit més gran que ens ha donat el Senyor per caminar per aquest món... i també per a viure en l’altre. Per què, de fet, què farem quan, després de passar d’aquest món, esclati en nosaltres la vida nova de què ja ara som portadors, sinó viure definitivament i plena a la presència del Senyor, viure definitivament i plena la comunió que ja ara ens ofereix? Si després de la nostra mort ja no seran necessaris els sagraments, les predicacions, l’esforç i el treball, perquè l’única cosa que comptarà serà viure de la sobreabundància de la plenitud de Déu per la comunió plena i perfecta de la nostra vida amb la del Senyor, vol dir que també ara, en el nostre camí on són necessaris els sagraments, les ensenyances i l’esforç, viure conscients de la presència del Senyor enmig de les nostres vides, que ens ofereix la seva pau i ens invita a viure en ell, és també allò que ha de comptar més en la nostra vida, allò que hem de desitjar més que l’aigua en temps de sequera. Acollim al fons del nostre cor la pau que ens ofereix el Senyor ressuscitat, perquè ens pacifiqui de soca-rel i ens permeti reconèixer-lo present enmig nostre al llarg de tot aquest dia i al llarg de tota la nostra vida, perquè també nosaltres puguem cantar sincerament: Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos i celebrem-lo. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se’n meravellen.

Comentari Patrístic

Dels sermons de sant Pere Crisòleg, bisbe
(Leccionari de Montserrat)


Per què Tomàs cerca d’aquesta manera unes proves per a la seva fe? ¿Per què discuteix amb tanta duresa el ressuscitat que ha sofert la passió amb tant d’amor? Per què la mà del deixeble vol colpir novament aquest costat obert per la llança del soldat?
Per què, només tu, Tomàs, demanes que et siguin presentades les ferides com a proves de la teva fe?
El vostre amor, germans, s’hauria estimat més que després de la resurrecció del Senyor no hagués quedat cap dubte a ningú. Però Tomàs portava no solament la incertesa del seu cor sinó també la de tots els homes. I, com que havia de predicar la Resurrecció a les nacions, cercava, com un bon obrer, sobre què havia de fonamentar un misteri que demana tanta fe. I el Senyor mostra a tots els apòstols allò que Tomàs havia demanat tan tard. Jesús ve i els mostra les mans i el costat. En efecte, aquell qui entrava mentre les portes eren tancades, els deixebles el podien prendre per un esperit sinó els hagués pogut mostrar allò que el caracteritzava, les ferides, signe de la seva passió.
De seguida va a Tomàs i li diu: Porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Que les ferides que tu tornes a obrir, deixin pas a la fe arreu de l’univers, elles que han vessat ja l’aigua del baptisme i la sang del rescat. Tomàs respongué: Senyor meu i Déu meu.
Que ningú no sigui més incrèdul, sinó creient. Tomàs manifesta i proclama que aquell no és només un cos humà sinó que, per la passió del seu cos de carn, el Crist és Déu i Senyor. És veritablement Déu el qui surt vivent de la mort i ressuscita de la seva ferida.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada