DIVENDRES DE LA SETMANA III DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a: 
http://lecturesdelamissa.blogspot.com/ 

Comentari  
 

L'Evangeli d'avui tornar a parlar-nos del Regne de Déu amb paràboles perquè entenguem la predicació de Jesús.Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles. De fet, no hi ha cap altra manera de parlar del Regne de Déu sinó és amb un llenguatge analògic, que faci servir les comparacions, les paràboles, l'analogia, perquè el Regne de Déu no és una realitat com les d'aquest món. Tot i que hem construït teocràcies i encara en construïm, regnes de Déu en aquesta terra, el Regne de Déu no és com els regnes d'aquest món ni -molt menys encara- com les preteses teocràcies d'aquest món, del color religiós que siguin. Per això mateix, com que no és com les d'aquest món no se'n pot parlar amb el llenguatge precís amb el que parlem de les realitats mundanes. Només un llenguatge que utilitzi les comparacions i les figures literàries pot fer-nos entreveure com pot ser una realitat com el Regne de Déu que no té en la terra el seu fonament, malgrat que -això sí- sigui present enmig nostre. A què compara Jesús el Regne de Déu: al gra de mostassa, la més petita de les llavors i a l'home que sembra el gra a la terra. La llavor és el signe del naixement d'una vida nova: una realitat que sempre sorprèn i admira l'home de cor humil. Com pot ser que d'una cosa tant petita en pugui sortir tanta vida? És veritat que la ciència actual ha arribat a conèixer molts dels mecanismes i causes que fan que de la llavor en surti una nova planta: però hem arribat a saber què és el misteri de la vida? No crec que puguem mai respondre per què hi ha vida: això és un misteri admirable. Doncs, el Regne de Déu és com una llavor, com la de la mostassa que és la més petita de les llavors: un cop sembrat -per la predicació de la paraula, per exemple- neix i creix tant que acaba sent una realitat immensa. El Regne de Déu, que ve del cel, que se sembra per la petitesa del nostre testimoni i de la nostra predicació, es fa present enmig nostre, creixent i fent-se gran a través del do de la fe, de l'esperança i de la caritat que Déu posa en els cors d'aquells qui l'accepten. Sense saber com i portat-lo sempre amb la fragilitat que ens configura com a vasos de terrissa que som, el Regne germina en el fons del nostre cor i s'entén pels dominis d'aquest món fent que tots aquells qui l'acullen sàpiguen que tenen béns que duren per sempre i, per això, es tornen capaços de sostenir lluites i combats pacífics, de ser insultats i maltractats, de fer-se solidaris amb els qui pateixen, de compartir les penes de tots els presoners i esclaus d'aquest món; de viure, en definitiva, les benaurances, posant pau, sent mansois, treballant per la justícia, plorant amb els qui ploren, mirant de tenir sempre el cor net, perquè pugui custodiar el Regne de Déu. Aquest és l'esforça que es demana a qui acull el Regne de Déu, l'esforç de sofrir amb constància per poder complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès. Acollint el Regne en el fons del nostre cor, creuem i gràcies a aquesta fe ens salvarem.