En aquest segon relat que el llibre de Gènesi ofereix de la creació, més plàstic que el primer, el text ens presenta la dimensió relacional de la persona humana com un do de Déu: El Senyor-Déu digué: «No seria bo que l'home estigués sol. Li faré qui l'ajudi i l'acompanyi». L'home no és -com tantes vegades ens el presenta la nostra cultura- un ésser solitari, un individu aïllat que ha de fer front al seu destí, normalment angoixant, amb l'ajuda única de la seva voluntat. No, l'home no és un ésser així. Des de la seva creació, Déu ha volgut que hi hagi qui ajudi i acompanyi l'home. Per això, diu el Gènesi, Déu no només va anar modelant totes les bèsties sinó que les va presentar a l'home i va demanar a aquest que els donés nom. Posar nom és fer-se propi, significa incorporar en el propi àmbit allò que s'anomena. D'aquesta manera tant gràfica, la Bíblia ens ensenya com la creació forma un tot u amb l'home mateix i com aquest no és de cap manera un individu aïllat, sinó un ésser relacional amb intel·ligència suficient per poder comprendre (els animals li eren presentats) i parlar (podia posar nom) i, per tant, una persona col·locada al centre de la creació, que de fet només pot expressar tota la seva capacitat relacional amb un altre amb qui comparteixi aquesta mateixa capacitat: Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Amb la creació de la dona, es crea l'alteritat complementaria que permet a l'ésser humà que no s'alieni en relacions instrumentals amb la resta dels qui configuren la creació: els animals, les plantes, les altres coses... I la prova que l'alteritat no és alienant, és a dir, destructiva, sinó que fa créixer la persona, la dóna el Gènesi quan afirma: Tots dos, l'home i la dona, anaven nus, sense avergonyir-se'n. La nuesa viscuda sens vergonya és símbol total transparència en la relació: només quan cal amagar alguna cosa, quan cal cobrir res amb una màscara, és quan la vergonya impera en les relacions i aquestes comencen a ser alienants. Sense vergonya s'adreçà a Jesús aquella dona sirofenícia, estrangera, per suplicar-li la guarició de la seva filla. Jesús va acceptar aquella total transparència de la dona que li parlava, fruit d'una de les relacions menys tocades pel pecat i l'egoisme com és l'amor d'una mare pel fruit del seu propi ventre, i trencant les barreres alienants de la diferencia de pobles, li concedí el recobrament de la salut de la filla que de manera tan intel·ligent implorava. Ella se n'anà a casa seva i trobà la noia al llit, sense el dimoni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada