L'Evangeli d'avui és d'aquells clars, diàfans i radicals: Res del que entra dintre de l'home des de fora no el pot contaminar. Aquesta és una doctrina ben clara, especialment després llegir la segona narració de la creació que ens ofereix el llibre del Gènesi. Déu no crea res dolent, ben al contrari, en cada estadi de la creació, fa emergir realitats cada vegada més noves i bones. Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll, ni
havia nascut l'herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure,
ni existien homes que poguessin conrear els camps. L'aridesa de la terra desaparegué quan Déu va donar a la terra l'aigua de la pluja. Llavors nasqué de la
terra un doll d'aigua que regà tota l'extensió dels camps. Novetat i bondat: això és el que surt de les mans de Déu. El gènesi va encara en aquesta direcció quan afirma que llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a la regió d'orient, i va posar-hi l'home que havia modelat. La imatge del jardí que el llibre utilitza per descriure l'àmbit on Déu posa l'home per habitar, és molt forta: un jardí no és un bosc que neix espontani, que creix com vol i segueix un ordre qualsevol; un jardí és un espai del que hom en té cura, una cura especial, que es crea harmònicament, per fer resplendir el color, la forma, les olors de les plantes i les flors que el configuren; un espai de pau, bellesa i harmonia. I aquesta és la imatge que Déu fa servir per explicar a l'home amb quina cura i atenció Déu l'ha creat, li ha donat l'existència i la vida. I en aquest jardí, Déu hi ha col·locat dos arbres -el de la vida i el del coneixement del bé i el mal- símbols d'allò que més ens distingeix i honora: la vida i el coneixement. I amb aquests arbres ens va donar l'únic manament que, de no haver-lo violat, hauríem viscut sense tastar ni el dolor ni la mort: Si un dia en menjaves, no t'escaparàs de la mort. Menjar de l'arbre de la vida i del coneixement, significava vol ser fer-se posseïdors de la font de la vida i del coneixement. Per això, quan l'home va desobeir aquest manament, es va trastocar l'ordre de les coses i des d'aleshores l'única cosa que pot contaminar l'home és allò que surt dels fons del seu cor: de dins de l'home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments
dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats,
adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults,
arrogància, ximpleria: tot això dolent surt de dintre i és el que
contamina l'home. Res del que Déu ha creat, tot bo, podia destruir la nineta dels ulls de Déu, la criatura que havia sortit de les seves mans: el Senyor-Déu modelà l'home amb pols de la terra, li bufà a la cara per
fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat. Res del que Déu havia creat, llevat del propi home, que no podent mantenir recte i ferm el seu cor, desobeí el manament de Déu i feu entrar definitivament el desordre en el seu cor. Res del que entra dintre de l'home des de fora no el pot contaminar. Tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l'home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada