Comencem avui la lectura del llibre del Gènesi, que en els sues primers capítols ens ofereix el relat de la creació. El món, la natura, la realitat que ens envolta i nosaltres mateixos, sempre han estat i són objecte de la reflexió humana i des de molts punts de vista diversos i complementaris alhora, s'ha intentat donar resposta als interrogants que aquesta reflexió genera. La ciència antiga i moderna ho fa amb els seus mètodes, els primers capítols del llibre del Gènesi, amb un altre mètode. L'objectiu d'aquestes primeres paraules de la Bíblia no és tant fer una descripció acurada de l'evolució cosmològica, quant donar una lectura creient al fet mateix de l'existència d'aquest món que ens circumda i del que en formem part integrant. I la lectura que en fa és d'una bellesa extraordinària. Jugant amb el símil de la setmana i de la seva distribució en set dies, ens presenta un Déu que, amb la seva paraula performativa, fa sorgir tot allò que existeix i que té cura de tot allò que les seves mans han creat. La paraula de Déu es performativa perquè no hi ha cap distància entre el que diu i el que fa: Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum existí. La nostra paraula no sempre és així; el nostre dir no equival al nostre fer. Algunes vegades sí: per exemple, quan el sacerdot dins la celebració eucarística diu amb el pa a les mans: això és el meu cos; aleshores, per la paraula humana del sacerdot, el pa esdevé el cos de Crist, sense mediar-hi cap distància. Així mateix es com crea Déu. I la bellesa del relatat s'expressa encara en la manera segons la qual van apareixent les diferents realitats: la llum, el firmament, les aigües i la terra ferma, les plantes i els arbres del bosc, el sol i la lluna... tot va apareixent configurant un cosmos ordenat que venç el caos buit i sense cap ordre al que se sobreposa. La creació, així expressada, es la narració de la gesta de Déu que fa venir a l'existència totes les realitats; fent-les venir, les col·loca en un ordre, creant un cosmos; i donant-los realitat les fa al mateix temps bones. Déu ho veié, i era bo. El missatge del Gènesi és clar: no es preocupa de com han vingut les coses en aquest món (del seu ordre dins l'evolució multisecular del nostre univers), sinó de subratllar que és Déu qui, per la seva Paraula, crea i, per tant, tot depèn en darrer terme d'ell; i que tot allò que crea es bo de debò i configura un cosmos, un ordre, un espai on l'home podrà habitar, desenvolupar-se i, si ho vol, entrar en comunió amb Déu mateix. Per això no ens ha d'estranyar que quan Déu es va fer home en Jesucrist, la gent, quan el reconeixien, li portessin en lliteres els malalts demanant-li ni que fos tocar-li la borla del mantell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada