DIUMENGE V DURANT L'ANY / Cicle B

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

 

L'Evangeli d'aquest diumenge ens presenta una jornada de Jesús. Segurament una jornada com moltes altres de les que transcorregué el Senyor durant el seu pas per aquesta terra: visita a la sinagoga per ensenyar-hi, visita a la casa d'algú, guaricions cap al capvespre, pregària de bon matí, quan encara era fosc, sortir a predicar, un cop acabada la pregària. Les lectures d'avui, també ens presenten una altra jornada, la de Job, que somers en el sofriment només veu com els seus dies s'escolen sense experimentar cap moment de felicitat. Però a mi m'ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada. També a Jesús li tocarà fer aquesta experiència del dolor lacerant i punyent, especialment els darrers dies de la seva vida. Altrament, com hauria un home com Job pogut esperar en la seva salvació si el Déu fet home no s'hagués fet seva fins al moll de l'os l'experiència del patiment i del dolor? En efecte, Jesús demostrà al llarg de tota la seva vida que no era gens aliè al misteri del sofriment dels homes, ni al seu ni al dels altres. Venint a fer la voluntat del Pare, assumint un cos, assumí totes les conseqüències que això comportava i entrà de ple en el misteri de l'home, provant en el seu cos, com el nostre, la fatiga i el cansament, la fam i la set, i també el turment i la mort. Vivint coherentment la seva realitat humana, també es feu proper al patiment dels altres: l'Evangeli d'avui ens parla de la seva visita a la casa de Pere on guarí la seva sogra, malalta al llit amb febre, la qual, un cop guarida, es posà a servir-los a taula; afegeix, encara, que quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties. L'Evangeli de Jesús, aquell per qui Pau està disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part, porta la salvació fins al punt d'arribar a guarir les malalties corporals. I aquest Evangeli és el que Jesús predica, una predicació que coincideix amb la missió de Jesús a la terra i de la qual en té plena consciència: "també hi predicaré, que aquesta és la meva missió".  I aquesta consciencia d'on li ve? Li ve de la font bàsica del seu aliment: la pregària. La jornada de Jesús no es redueix a la guarició i a la predicació: al contrari, la jornada de Jesús té com a fonament la pregària, de bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. L'inici de la seva jornada i, per tant, el punt on la recolza, la seva base, el seu fonament, és la pregària en la solitud de la nit que apunta cap a l'alba. Un pregària confiada, serena, que cerca de mantenir el diàleg amb el Pare per descobrir i desgranar quina és la seva voluntat. Sense aquest diàleg profund amb el Pare, Jesús no podria tenir consciència que la seva vida era una missió: la missió de portar la bona nova a tots els homes del seu alliberament,  de la seva salvació, de la voluntat de Déu d'incorporal-los al misteri de la filiació divina, al misteri de la seva mateixa vida de plenitud. 

Comentari Patrístic
Dels sermons de sant Pere Crisòleg, bisbe (Leccionari de Montserrat)

La lectura d’avui ensenya a l’oient atent per què el Senyor de l’univers, el restaurador de totes les coses, s’ha dignat a entrar en les cases que nosaltres, homes de condició servil, tenim i habitem. Però no ens ha d’estranyar que hagi condescendit en tot, el qui, mogut per la seva clemència, havia vingut a prestar ajut a tothom.

¿Sabeu què fou allò que mogué el Crist a entrar a casa de Pere? No, certament, el desig d’asseure’s a taula, sinó el d’alleujar una malalta que jeia en el llit del dolor. Ni tampoc la necessitat de prendre aliment, sinó l’ocasió de guarir una malaltia. Es tractava d’exercir el seu poder diví, no de prendre part en la fastuositat d’un banquet. A casa de Pere no es tastaven vins, es vessaven llàgrimes. Per això el Crist hi entrà no a ser obsequiat amb un àpat esplèndid, sinó a retornar la salut i la vida. Déu busca els homes, no les coses dels homes. Desitja atorgar béns celestials, no aspira a obtenir els de la terra. És clar, per tant, que el Crist ha vingut a acollir-nos a nosaltres, no a pidolar les nostres coses.

En arribar Jesús a casa de Pere, la sogra de Simó era al llit amb febre. El Crist entra a casa de Pere i va de dret allà on cal la seva presència. No s’atura a mirar la categoria del domicili, ni l’afluència de gent; no s’atura en salutacions cerimonioses, no es preocupa per la presència dels familiars; no para esment als preparatius que hom havia fet per a rebre’l dignament; escolta solament els gemecs de la malalta, es fixa tan sols en l’ardor de la febre. Veu que es tracta d’un cas desesperat i hi aplica immediatament el poder de la seva divinitat; no s’asseu a la taula per rebre un obsequi humà fins que la dona malalta s’ha aixecat a les coses divines. Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar. La febre li desaparegué. Veieu la manera de procedir de Jesús: pren la mà de la malalta i cessa la febre, desapareix la malaltia només per la presència del metge; la mort no té accés allà on el donador de la vida acaba d’entrar.

Al vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i endimoniats. Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta, i ell va curar molts malalts de diverses malalties i va treure molts dimonis. El vespre és el captard d’aquest món, el foscant de la llum dels temps. Passada ja la tarda, ve el restaurador de la llum, per introduir-nos en el dia perdurable als qui venim de la nit secular del paganisme.

Al vespre, això és, al final dels temps, és quan la preocupació dels apòstols, piadosa i gran, ens ofereix, a nosaltres, els pagans, a Déu; i surten expulsats els dimonis que ens imposaven el culte dels ídols. Perquè, en viure en la ignorància del Déu veritable i únic, ens lliuràvem al servei d’incomptables divinitats falses en una esclavitud sacrílega i nefasta.

Perquè el Crist ja no ve ara a nosaltres visiblement amb el seu cos, per això ens ve en la seva paraula, ja que la fe ve de la predicació, i la predicació, de la paraula del Crist. I la fe ens alliberà de la servitud del dimoni i féu que els dimonis mateixos, que abans eren cruels dominadors, passessin a ser els nostres captius, que podem, sempre que ho vulguem, turmentar amb les nostres pròpies mans. Germans, tot rau en el fet que la infidelitat no ens torni a sotmetre al seu esclavatge, i que, en canvi, posem en mans de Déu les nostres persones i les nostres accions, i, lliurant-nos al Pare, confiem en Déu; perquè, com a Déu, regeix el temps dels homes; com a Pare, dirigeix les accions dels seus fills, i com a Senyor, no deixa de preocupar-se per la seva família.