Quan hom observa l'univers i es posa a pensar sobre la seva immensitat, sobre els milions d'anys de la seva formació, sobre la seva bellesa i la seva harmonia... fàcilement es pregunta per què? Quin sentit té aquesta tota aquesta sobreabundància d'espai, de matèria, de temps... Només en pot tenir un: Déu ha creat tot el que existeix per tal de manifestar cap a fora tota la seva plenitud de vida, per tal de fer partícip a la seva obra de la seva magnificència, per tal, sobretot, de donar vida a un ésser que admirant tot això pugui reconèixer-lo, estimar-lo i entrar en comunió amb Ell mateix. L'home és aquest ésser, el que recull el sentit de la creació, el qui fet a imatge nostra, semblant a nosaltres, com diu el llibre del Gènesi, es capaç de fer de senyor de la creació, de posar nom a totes les coses, de descobrir-ne el sentit. Déu que creà l'home a la seva imatge, que el creà a imatge de Déu; que creà l'home i la dona i que els beneí, ofereix tota la creació a la nineta dels seus ulls i posa tota la creació al seu servei. Aquest és l'ordre que Déu ha volgut des del principi, l'ordre amb què Déu ha planificat la seva obra, l'ordre a través del qual l'home i la dona poden reconèixer què vol dir haver estat fets a imatge i semblança del seu creador: en definitiva, l'ordre des del que poden reconèixer Déu com el seu Déu, el seu Creador i els seu Senyor. Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia. Tot quedà fet segons el pla de Déu: tot podia entrar ja en el repòs de Déu, en aquell estat on es reconeix Déu com a Déu i on tot resta en el lloc que li correspon; on tot eleva un cant de lloança per l'obra meravellosa d'haver vingut a l'existència. Així foren els orígens del cel i de la terra quan Déu els creà. Després les coses canviarien, fins a arribar al punt on, les persones anomenades religioses, les que més haurien hagut de veure aquest ordre inserit en la creació o haurien hagut de ser motiu i exemple perquè els altres descobrissin també aquesta harmonia per elevar un cant de lloança al seu creador; les persones més religioses, dic, es tronessin les més falses i hipòcrites -com els fariseus i els mestres de la Llei de l'Evangeli- i enlloc d'honrar Déu des del fons del cor fossin objecte d'aquestes paraules tan dures de Jesús: Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de
mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són
preceptes humans. L'home, creat a imatge i semblança de Déu, per poder oferir a Déu, lliurement i voluntària, l'adoració profunda del seu cor, pot acabar sent com un sepulcre emblanquinat, bell des de fora però hostatjant la mort dins del seu cor: aparença de vida que té marcida la seva font. Mirem, doncs, de no treure valor a la paraula de Déu!
Del que puc anar veient, en la lectura de les vostres reflexions sobre les lectures de la Paraula que corresponen a cada dia, sempre he trobat una profunda sinceritat, no son paraules dites per dir, com moltes vegades podem sentir i que no es relacionen en viure la Paraula. Avui la reflexió porta una profunda sinceritat, no denunciem el pecat en els altres sinó el pecat es troba en la nostra forma de ser, moltes vegades molt lluny de la Paraula, i aquest el nostre pecar és el que ha fet que la Paraula no arribi al lloc que ha d’arribar, a les persones. Gràcies per la sincera reflexió.
ResponEliminaA disposar.
Elimina