dimarts, 24 de febrer del 2015

DIMARTS DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Trobareu les lectures a:

Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar... Dejuni, almoina, judici: elements que configuren la Quaresma; faltava parlar de la pregària, d'aquell element que ofereix a tot plegat els colors amb què la vida es fa cristiana. Avui, les lectures, ens en parlen. La paraula que surt dels llavis del Senyor és com la pluja que amara la terra, la fecunda i la fa germinar: és sens dubte una de les imatges més belles amb què l'Escriptura descriu la força i, alhora, la delicadesa de la Paraula de Déu, de la seva acció enmig nostre. La seva Paraula no torna infecunda, sense haver fet el que Ell volia i haver complert la missió que li havia confiat. La Paraula surt de Déu per fecundar com terra eixuta sense una gota d'aigua els cors dels homes que la desitgen i l'acullen; els cors dels homes que sedents cerquen més enllà de la pròpia quotidianitat el sentit de les seves vides; els cors dels homes que contra totes les dificultats mantenen viva la flama de la seva esperança. I aquesta espera, aquesta recerca, aquest set és l'ànima de la pregària: la Paraula fecunda el cor que prega. Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. No feu pas com ells. Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu. Aquesta pregària d'un cor que vol ser fecundat per la Paraula no és una pregària feta amb una infinitat de paraules. Aquesta pregària neix de la confiança que la Paraula vol fecundar la pròpia vida i que, per tant, s'abandona a l'acció fecundant de la Paraula: així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen... I quan el cor s'obre a l'acció d'aquesta Paraula, la pregària que en neix només pot dir: Pare nostre del cel... El Parenostre és la pregària del cristià: com el podem recitar de pressa i corrents si és el nostre aliment, si és l'expressió en paraules humanes de la Paraula que fecunda l'ànima! Amb els nostres llavis, ens dirigim a Déu com Jesús mateix, la Paraula feta cara, s'hi dirigeix!  Pare nostre del cel... Adreçar-se a Déu amb la paraula Pare és testimoniar que la nostra ànima ha estat fecundada per la Paraula i ha donat fruit. Per això després de Pare i de Pare nostre, diem que sigui honorat el seu nom, la seva Paraula, i que vingui el seu Regne, és a dir, que la seva presència sigui plena en nosaltres, en les nostres vides i en les del germans. I, per això, implorem que es faci la vostra voluntat aquí a la terra com en el cel. Si la Paraula ens ha fecundat amb la seva vida, que més podem demanar sinó que es faci la seva voluntat? I per poder complir aquesta voluntat, ens cal demanar el pa nostre de cada dia, l'aliment del cos i de l'esperit que ens donen les forces per mirar de viure segons aquesta voluntat, cosa que és del tot impossible si no perdonem els qui han ofès i no som enfortits per no caure en la temptació i ser alliberats del Maligne. Realment, què més podem demanar? Com n'hem d'estar d'agraïts a Déu que ha posta als nostres llavis el seu nom que ha de ser honorat per sempre? Pare nostre del cel...

1 comentari:

  1. Tractat de Sant Cebrià, bisbe i mártir, sobe el Parenostre, llibre de les hores dimarts I de quarema.
    Els preceptes evangèlics, germans dilectíssims, no son altra cosa que instruccions divines, uns fonaments sobre els quals podem bastir l'esperança, fermances que corroboren la nostra fe, nodriments que assacien el cor, governalls que dirigeixen la nostra ruta, defenses que ens obtenen la salvació, les quals instrueixen aquí a la terra els enteniments dòcils dels fidels i porten així fins al Regne celestial.
    Foren moltes coses que Déu va voler qye els seus servidors, els profetes, ens diguessin perquè les escoltéssim, però són tanmateix més importants les que ens diu el Fill, les que la Paraula de Déu - que estaba ja present en els profetes- testimonia amb la seva mateixa veu. Ara ja no ens mana que disposem el camí per al qui ha de venir, sinó que és ell mateix que ve i ens obre pas; ens ensenya com, il·luminats per la gràcia i amb el Senyor per guía i per regent, podem posseir el camí de la vida els qui abans érem cecs i abandonants i vagàvem per les ombres de la mort.
    El Senyor a més d'altres saludables preceptes i avisos divins amb els quals mira per la salvació del seu poble ens va ensenyar ell mateix la manera de pregar i ens va advertir què haviem de demanar. El qui ens féu viure ens ensenyà t ambé de pregar.

    ResponElimina