DIMARTS DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY / I

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

La narració dels fets de la dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys, al bell mig de la narració de la resurrecció de la filla de Jaire, és impressionant. Situada dins d'una altra història que aparentment sembla tenir més importància, la de la dona es presenta com qui no diu res. Literàriament subratlla així el fet que explica, el fet que narra: se li acostà per darrera, enmig de la gent, i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona». Tot queda circumscrit en un ambient de to menor. Narració i fets es col·loquen en una atmosfera de passar desapercebut, de no fer-se notar massa, contrastant amb l'actitud del cap de la sinagoga que, en veure Jesús, es llançà als seus peus sospirant i sanglotant, suplicant per la guarició de la seva filla. Aquesta actitud oposada es veu reforçada per l'agitació que hi ha al voltant de Jesús: la gent que el seguia l'empenyia pertot arreu. I, enmig d'aquest tumult, una dona va tenir la pensada de tocar la roba que portava Jesús. I Jesús, tot seguit, va preguntar: Qui m'ha tocat la roba?. Però si tots el tocaven! L'empenyien d'un costat cap a l'altre! Tots tenim al cap prou imatges d'aglomeracions de gent exaltada com per comprendre ràpidament la reacció dels deixebles: La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?. El Mestre, s'havia tornat boig? Qui l'ha tocat? Tothom el toca! Però no: hi havia hagut una dona, que amb una humilitat plena de fe s'havia acostat a Jesús per quedar guarida del mal que feia tant temps que patia; esperançada i segura de la seva guarició, enmig d'aquella genatda, havia allargat la seva mà per poder només tocar, potser amb la punta dels dits, la roba del Mestre per posar-se bona. Actitud humil, senzilla i simple, però carregada de fe i curulla d'esperança: gesta que demostra la immensitat del seu cor. Represa per la mirada de Jesús que prou sabia què havia passat, l'actitud de la dona encara la mostra més humil: s'acostà tremolant de por, es prosternà davant d'ell i li digué tota la veritat. El contrast entre el seu gest i la seva fe manifesten la grandesa del cor d'aquella dona, exemple pels deixebles de totes les generacions: Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te'n en pau. Jesús dóna la pau a qui se li acosta amb una fe plena, però humil; sincera, però senzilla: una fe que salva, perquè des del més profund del cor, reconeix en Jesús, el Fill de Déu que ha vingut a salvar tots els homes. Com assegura la carta als cristians hebreus: Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ell reconeix fins i tot aquells qui el toquen només amb la seva mirada per ser salvats.