DIJOUS DE LA SETMANA III DE QUARESMA

Ahir, no em va ser possible realitzar un nou comentari per motius tècnics de la xarxa. Demano disculpes als qui sovintegen aquest bloc per aquest inconvenient. 

 

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden. Escoltar la paraula de Déu i guardar-la és una de les disposicions del nostre cor que ens ajuden a fer aquest camí quaresmal i, per tant, també el camí de vida cristiana que hem de fer sempre, mentre ens trobem en aquest món. Escoltar és obrir-se, estar atent a l'altre, posar-se en disposició d'aprendre; escoltar és disponibilitat a trencar les pròpies seguretats, a sortir de les pròpies categories que ens repleguen sobre nosaltres mateixos, obrir-se per deixar-se renovar. I, encara que sembli estrany, s'escolta no amb les orelles sinó amb el cor. No són sortoses les entranyes que van dur (el Crist) i els pits que (el) van criar, són sortosos els qui escolten. Les entranyes i els diferents òrgans no són més benaurats pel fet d'haver estat en contacte amb el Crist del que ja ho puguin ser per haver estat creats per Déu com a coses bones; la benaurança ve de les disposicions del cor, d'aquell centre espiritual de l'home on decideix tot allò que afecta la seva vida. Per això no s'escolta amb les orelles (que és evident que almenys han d'estar despertes per escoltar) sinó que s'escolta sobretot des d'aquest centre espiritual de l'home. No es queixa el profeta Jeremies que el poble escollit va abandonar Déu precisament en el fons del seu cor? Però no em van escoltar ni em van fer cas. Van seguir l'obstinació del seu cor pervertit i em van donar l'esquena, no la cara, des del dia que els seus pares sortiren d'Egipte fins avui. Seguir l'obstinació del propi cor és continuar vivint des de les pròpies categories i seguretats amb les que ens erigim com a jutges de tot i amb les que no deixem que res de fora ens afecti o alteri. I d'aquesta manera, evidentment, el misteri de l'altre i les seves necessitats reals de comprensió, d'estimació, d'acompanyament ens rellisquen, com l'aigua de la pluja als vidres, fins al punt que ens fem impermeables fins i tot a aquella pluja fina capaç d'assaonar la terra a què es comparada la Paraula de Déu. SI el nostre cor resta tancat haurem d'escoltar (escoltar!) aquella lamentació que Déu fa també per boca del seu profeta: Cada dia, des de primera hora, us he enviat tots els meus servents, els profetes, però no m'heu escoltat ni n'heu fet cas, us heu fet rebels al jou, pitjor que els vostres pares. Déu parla, ha parlat i continua parlant: la Paraula es punyent i penetra el fons del cor com espasa de dos talls. La resistència del nostre cor, però, pot ser més forta que la força amb què Déu empeny aquesta espasa per convertir el nostre cor. El temps de quaresma és un temps propici i òptima per comprovar quines són les nostres resistències que impedeixen que el Regne de Déu, sigui encara més a prop nostre, que impedeixin que Déu expulsi els dimonis del nostre cor, aquells dimonis que pretenen fer-nos creure que som lliures quan, veritablement, som més esclaus. Però si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que el Regne de Déu ja és aquí amb vosaltres. Demanem al Senyor que ens alliberi de tots els dimonis que pul·lulen pel nostre cor, de tots els entrebancs que no ens deixen convertir i demanem-li que instauri el seu regne també dins nostre. No ens enganyem: si  no som capaços d'escoltar l'Evangeli amb les orelles del cor i no ens convertim, ens serà gairebé impossible estimar l'altre i servir-lo, que és el que ens ha de caracteritzar com a cristians. Si, en canvi, som capaços d'obrir el nostre cor a la Paraula, també el servei als altres serà motiu per obrir més el nostre cor i deixar-lo ben disposat per al Senyor.