DILLUNS DE LA SETMANA II DE QUARESMA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Amb quina facilitat ens passem el dia judicant els altres! No judiqueu, i Déu no us judicarà. Jutjar -ens podem dir- forma part de les prerrogatives de la nostra racionalitat. La raó està feta per emetre judicis sobre les coses, la realitats, el món. És l'instrument humà per excel·lència, allò que ens diferencia de la resta dels éssers creats, la base del coneixement, de la ciència, del progrés humà. La racionalitat és a la base de la nostra civilització i es a la base de tots els possibles diàlegs entre civilitzacions i cultures. I tot això és ben cert. Però la raó ha de ser molt prudent alhora d'emetre els seus judicis sobre les vides dels altres homes. Ha de ser més que prudent: ha de ser molt respectuosa, perquè quan es tracta de la vida dels altres està tractant no amb problemes que ha de resoldre, sinó amb el misteri que som cadascun de nosaltres. I davant d'aquest  misteri preval la màxima evangèlica: No judiqueu, i Déu no us judicarà. Perquè qui judica, empetiteix el misteri, l'enquadra dins de les categories sovint massa esquifides de la pròpia raó. Qui judica l'altre, es fa superior a l'altre i deixa d'estar davant d'aquest en aquella posició d'igualtat que dignifiquen un i l'altre: situant-se per damunt, judicant-lo perd la condició fraterna que l'unia a l'altre i el col·loca, de fet, per sota de l'altre: l'envileix. Per això, l'Evangeli és molt radical en aquest punt: No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Tot i que tantes vegades, veiem com ens equivoquem quan jutgem un germà; tot i que, tantes vegades, veiem com projectem els nostres problemes quan critiquem els altres; tot i que veiem tantes vegades les conseqüències desastroses que sobre els altres tenen les nostres condemnes, continuem, continuem, continuem judicant, criticant, condemnant. I, està clar, ho fem sempre des de la nostra mesura: amb quan altra mesura ho podríem fer sinó amb la -mesquina- nostra? Ja sabem, doncs, amb quina mesura serem judicats: Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet. Crec que és referent a aquest punt que Jesucrist parlava de la porta ample  i la porta estreta. La porta estreta, la que condueix a la vida, és la que ens atura davant els judicis, les crítiques i les condemnes. Si ens adonem que, al contrari, estem passant per la porta ample, sempre podem dir com el profeta Daniel: Hem pecat, som culpables. Ens hem rebel·lat, ens hem desviat dels vostres manaments i de les vostres decisions. No hem fet cas dels vostres servents, els profetes, no hem fet cas del vostre servent Jesucrist.  Per aturar-se davant els judicis i fer-se petit per poder passar perla porta estreta fem cas de les paraules que també avui Crist ens ofereix a l'Evangeli: Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. La norma no som nosaltres. La norma és ser com el Pare: Absoleu, i Déu us absoldrà. No ho demanem al Parenostre cada vegada que el resem: perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors? Sabem amb quines paraules podem demanar al Pare que ens ajudi a passar cada dia per la porta estreta, la que condueix a la vida!