DIMECRES DE LA SETMANA II DE QUARESMA

Trobareu les lectures a:

http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

Comentari 

Malgrat que la discussió no sigui una nota essencial de l’Església, la discussió que engendra divisió ha estat companya de viatge de l’Església des dels temps pre-pasquals, com ens ho demostra l’Evangeli que comentem. Quan els altres sentiren això [la petició de la mare de Jaume i Joan] s’indignaren contra els dos germans. En la vida peregrina de l’Església s’ha discutit de moltes coses i moltes d’aquestes discussions han acabat en divisions, els efectes de les quals són encara avui, malauradament, ben patents. Discutir, però, no és sempre negatiu. La història de la vida de l’Església ens ensenya que fonamentalment són dos els motius pels quals es discuteix en l’Església: o bé per comprendre més i millor la fe cristiana i tot allò que aquesta comporta; o bé per sostenir aferrissadament les pròpies opinions sobre les coses, els homes i Déu. La primera és una actitud que sense renegar de la nostra condició d’éssers racionals, capaços de pensar, resta oberta al misteri i a la fe, cerca de comprendre per creure i està a la base del coneixement i de l’aprofundiment de la ciència teològica. La segona, en canvi, és una actitud tancada sobre si mateixa, que pretén encabir el misteri en els esquemes de la pròpia racionalitat i que, per tant, no fa sinó autoafirmar-se, fent-se mesura de totes les coses. Quan es discuteix per cercar de comprendre la fe, sense voler racionalitzar el misteri, s’està seguint; quan es discuteix per reafirmar els propis punts de vista, encabint el misteri en els límits de la raó, s’està passant al davant. La primera és l’actitud del deixeble, que escolta i mira de comprendre; la segona no és l’actitud dels deixebles, sinó la d’aquells que des de la seva arrogància pretenen donar lliçons al Mestre. L’Evangeli d’avui ens ensenya que els apòstols, models perennes de tots els deixebles, no van estar exempts d’aquestes diatribes. Jaume i Joan pretenen seure a la dreta i a l’esquerra del Senyor en el seu Regne, pretensió arrogant i esbojarrada, quan l’única cosa que podran fer és seguir el seu Mestre bevent el calze que Ell beurà. Deixeble o destorb; seguidor o entrebanc: heus ací, breument, les dues actituds de què parlem. En resum, la discussió pot ser humil recerca i llavors esdevé seguiment o bé arrogant autoafirmació i llavors no és sinó pretensiosa. Darrera del fals deixeble, del deixeble arrogant, hi ha una imatge de Crist segons els senyors del món, dèspota i dominador, líder polític i promesa d’esperances merament humanes: la pretensió dels Fills de Zebedeu ens ho demostra clarament, car volien seure a la dreta i a l’esquerra d’aquest “senyor poderós” per poder dominar terrenalment amb ell. Crist mateix, el veritable Mestre, els treu aquestes pretensions fent-los veure que ni tant sols ell mateix pot concedir això que li demanen. Els altres deixebles, enfadant-se amb els dos germans, demostren que també ells estan dominats per aquesta mateixa actitud i que el que els sap realment greu és no haver estat ells els primers en demanar al Senyor de seure a la seva dreta i a la seva esquerra en el seu Regne. A l’actitud del deixeble que està a la recerca humil i segueix el seu Mestre, correspon una imatge cristològica molt diferent. Crist és certament el Senyor, però un Senyor que no domina sinó és servint, un Senyor que s’ha fet l’esclau de tots. Qui vulgui ser important entre vostres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes. Un Senyor que dóna la vida per tal que els seus deixebles puguin viure. Un Senyor que haurà de patir, ser rebutjat per tots i morir per a ressuscitar després de tres dies. Un Senyor que esdevé pedra d’ensopec. Aquest és el calze que ell haurà de beure. Si volem dir-nos cristians, tal com intentem professar amb la nostra vida, ens hem de fer imitadors de Crist servint els germans fins a donar la vida per ells, bevent el calze que ell va beure. Aquesta és la paradoxa de l’Evangeli: morir per a viure.