DISSABTE SANT

Avui, pròpiament no hi ha cap lectures. Les de la Vetlla Pasqual inicien ja el gran dia de la Resurrecció. Aquestes lectures tindran el seu comentari. Però, ara, és el dia del repòs. Déu, en Jesús, ha mort i tot ha quedat aturat en un gran silenci, com quan hi ha un eclipsi de sol: la natura s'atura. És un dia de repòs, com el que hi va haver després que Déu acabés la seva obra: Així quedaren acabats el cel i la terra amb tots els estols que s'hi mouen. Déu acabà la seva obra al sisè dia, i al dia setè reposà de tota l'obra que havia fet. Però, a diferència d'aquell dia en què Déu acabà la seva obra i reposà, avui qui reposa és la creació perquè el seu Déu i Senyor, el seu Creador, reposa en un sepulcre. Com pot descansar en un sepulcre el qui és el Creador de tot? Com pot haver mort el qui dóna la vida i és en si la mateixa vida? La creació s'ha aturat astorada: li falta l'alè vital que ara veu jaure al fons d'una cova que segella una pedra. Mireu què diu el salm dels sepulcres: Als sepulcres, ¿qui parla del teu amor? ¿Qui et té per lleial al país de la mort? ¿Qui coneix els teus prodigis al lloc tenebrós, la teva clemència al país de l'oblit?. País de la mort, país de l'oblit... és Déu qui avui és el seu habitant. Com no hem de romandre avui en silenci, astorats per aquest misteri del Déu que baixa a viure al país de la mort? Qui podrà acusar ara el nostre Déu de desconèixer els fons més pregons de la desesperació humana i del sense sentit, de la misèria més absoluta i de l'absurd de la nostra existència, quan ha anat a habitar a aquell país del que es diu: M'has enfonsat al gorg pregon, a la foscor dels abismes; el teu rigor pesa damunt meu, m'aclaparen les teves onades? Però si Déu ha baixat tan avall és per portar també l'esperança a tots els qui viuen en aquests abismes. Avui ens toca reposar, estar en silenci i preparar amb aquest mateix silenci i amb el nostre astorament els ungüents i els perfums per ungir el cos de Jesús. Toca fer pregària des del silenci per esperar que arribi el capvespre, quan el repòs del dissabte haurà tocat la seva fi, per sortir corrents cap al sepulcre a empènyer la pedra que el segella. Acabat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé compraren espècies aromàtiques per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Entre elles preguntaven: Qui ens farà rodolar la pedra que tanca l'entrada del sepulcre? Déu, avui, reposa en el sepulcre: mirem que els nostres cors no siguin un sepulcre per a Déu, segellat no amb una sinó amb set pedres, no fos cas que gosés mirar de fer-hi estada. Què pot témer el nostre cor d'un Déu que fins i tot ha habitat a la terra dels morts?